dilluns, 14 de març del 2016

EN valencià i AMB català?

Arran d'unes declaracions de l'oncle del meu germà en què li deia que amb és català i que en valencià sempre s'ha dit en, vaig pensar que potser era l'hora d'escriure un article com este, que si bé no diu res de nou, crec que pot fer un poc de pedagogia al voltant de la nostra particular questione della lingua.

Efectivament, en quasi tot el valencià actual s'usa en amb els valors de companyia (vaig a la botiga en ell) i instrument (he tallat el pa en el gavinet/ganivet) però es pronuncia /em/ davant de labial (/p/, /b/, /f/, /v/, o /m/): vaig em vosaltres/vosatres/vosatros/vatros. Estos usos són molt antics i ja apareixen esporàdicament en textos del segle XV.

Portal de l'Almoina o del Palau
No obstant això, en la llengua escrita del valencià clàssic la preposició que es feia servir majoritàriament per expressar companyia o instrument era ab: sols cal llegir el Tirant de Martorell o les poesies d'Ausiàs March, que no són autors catalans sinó valencians. Esta preposició en contacte amb consonant nasal (/m/ o /n/) es pronunciava /am/. Un exemple són les inscripcions del portal romànic de la catedral de València, on hi ha escrits els noms dels fundadors mítics de la ciutat, set matrimonis lleidatans: en Pere am na Maria, sa muller; en Guillem am na Berenguera, sa muller; en Ramon am na Dolça, sa muller; en Francesc am na Ramona, sa muller; en Bernat am na Floreta, sa muller; en Bertran am na Berenguera, sa muller; i en Doménec am na Ramona, sa muller. Després esta pronúncia /am/ degué estendre's a tots els contextos consonàntics i podia esdevenir /an/ davant dental, mentre que /ab/ es reservà per a davant d'una vocal i més tard es convertí en un híbrid /amb/ que és la base de l'ortografia moderna.

En Bertran am na Berenguera, sa muller
Com que /am/ o /an/ és molt pareguda a /em/ o /en/ hi hagué des de ben antic en tota la llengua, no sols en valencià, una confusió de les preposicions ab/am(b)/an i em/en. A molts llocs de Catalunya i de les Balears solen dir en la llengua col·loquial penso/pens amb ells, en lloc de penso/pens en ells, com és correcte.

A més, al sud del Principat de Catalunya també es diu sempre en i no amb. A les Terres de l'Ebre es diu, com en valencià, vaig a la botiga en ell i he tallat el pa en un gavinet. A la Valldigna, subcomarca històrica dins de la Safor, i a la Marina Alta no diuen en sinó an: vaig a la botiga an ell i he tallat al pa an un gavinet. No cal dir que en totes les illes Balears i Pitiüses, a Andorra, a la Catalunya Nord i a l'Alguer (Itàlia), on no hi ha un sentiment nacional català majoritari, també usen amb (pronunciat /'ama/ en alguerés) i que, en tots els llocs on /am/ és viva, pot pronunciar-se /an/ davant de dental en una elocució ràpida: vaig an tu.

Per cert, el duo gavinet i ganivet tampoc separa «valencià» i «català»: gavinet no és ni de bon tros exclusiu del valencià, ja que en tot Catalunya, Andorra i el Rosselló també es diu. I ganivet no és «català» (de Catalunya) ja que a Alacant també es diu o a les Balears. Vegeu les pronúncies extretes del Diccionari Català-Valencià-Balear: gəniβέt, gəβinέt (pir-or., or.); gənivέt, gəvinέt (Camp de Tarr.); ganiβét (occ.); ganivét (Al.); gaβinét (occ., Val.); gavinét (Al.); gənivə́t, ginəvə́t (Mall., Ciutadella); ginəvέt (Maó); gənəvə́t (Eiv.). També podeu fer una mirada al mapa de l'Atles lingüístic del domini català.

En resum, dir que en és valencià i amb català és no respondre a la veritat perquè /am/, escrita ab, era una preposició ja usada en valencià antic; perquè en llocs de Catalunya també diuen en; perquè en molts llocs que no són Catalunya també es diu amb; i perquè la pronúncia /an/ davant dental és normal en tot el territori catalanòfon, incloses algunes comarques valencianes.