EN valencià i AMB català?

Arran d'unes declaracions de l'oncle del meu germà en què li deia que amb és català i que en valencià sempre s'ha dit en, vaig pensar que potser era l'hora d'escriure un article com este, que si bé no diu res de nou, crec que pot fer un poc de pedagogia al voltant de la nostra particular questione della lingua.

Efectivament, en quasi tot el valencià actual s'usa en amb els valors de companyia (vaig a la botiga en ell) i instrument (he tallat el pa en el gavinet/ganivet) però es pronuncia /em/ davant de labial (/p/, /b/, /f/, /v/, o /m/): vaig em vosaltres/vosatres/vosatros/vatros. Estos usos són molt antics i ja apareixen esporàdicament en textos del segle XV.

Portal de l'Almoina o del Palau

No obstant això, en la llengua escrita del valencià clàssic la preposició que es feia servir majoritàriament per expressar companyia o instrument era ab: sols cal llegir el Tirant de Martorell o les poesies d'Ausiàs March, que no són autors catalans sinó valencians. Esta preposició en contacte amb consonant nasal (/m/ o /n/) es pronunciava /am/. Un exemple són les inscripcions del portal romànic de la catedral de València, on hi ha escrits els noms dels fundadors mítics de la ciutat, set matrimonis lleidatans: en Pere am na Maria, sa muller; en Guillem am na Berenguera, sa muller; en Ramon am na Dolça, sa muller; en Francesc am na Ramona, sa muller; en Bernat am na Floreta, sa muller; en Bertran am na Berenguera, sa muller; i en Doménec am na Ramona, sa muller. Després esta pronúncia /am/ degué estendre's a tots els contextos consonàntics i podia esdevenir /an/ davant dental, mentre que /ab/ es reservà per a davant d'una vocal i més tard es convertí en un híbrid /amb/ que és la base de l'ortografia moderna.

En Bertran am na Berenguera, sa muller

Com que /am/ o /an/ és molt pareguda a /em/ o /en/ hi hagué des de ben antic en tota la llengua, no sols en valencià, una confusió de les preposicions ab/am(b)/an i em/en. A molts llocs de Catalunya i de les Balears solen dir en la llengua col·loquial penso/pens amb ells, en lloc de penso/pens en ells, com és correcte.

A més, al sud del Principat de Catalunya també es diu sempre en i no amb. A les Terres de l'Ebre es diu, com en valencià, vaig a la botiga en ell i he tallat el pa en un gavinet. A la Valldigna, subcomarca històrica dins de la Safor, i a la Marina Alta no diuen en sinó an: vaig a la botiga an ell i he tallat al pa an un gavinet. No cal dir que en totes les illes Balears i Pitiüses, a Andorra, a la Catalunya Nord i a l'Alguer (Itàlia), on no hi ha un sentiment nacional català majoritari, també usen amb (pronunciat /'ama/ en alguerés) i que, en tots els llocs on /am/ és viva, pot pronunciar-se /an/ davant de dental en una elocució ràpida: vaig an tu.

Per cert, el duo gavinet i ganivet tampoc separa «valencià» i «català»: gavinet no és ni de bon tros exclusiu del valencià, ja que en tot Catalunya, Andorra i el Rosselló també es diu. I ganivet no és «català» (de Catalunya) ja que a Alacant també es diu o a les Balears. Vegeu les pronúncies extretes del Diccionari Català-Valencià-Balear: gəniβέt, gəβinέt (pir-or., or.); gənivέt, gəvinέt (Camp de Tarr.); ganiβét (occ.); ganivét (Al.); gaβinét (occ., Val.); gavinét (Al.); gənivə́t, ginəvə́t (Mall., Ciutadella); ginəvέt (Maó); gənəvə́t (Eiv.). També podeu fer una mirada al mapa de l'Atles lingüístic del domini català.

En resum, dir que en és valencià i amb català és no respondre a la veritat perquè /am/, escrita ab, era una preposició ja usada en valencià antic; perquè en llocs de Catalunya també diuen en; perquè en molts llocs que no són Catalunya també es diu amb; i perquè la pronúncia /an/ davant dental és normal en tot el territori catalanòfon, incloses algunes comarques valencianes.

El lèxic de Nadal

El Nadal ja ha passat. Sovint emprem en aquesta època un vocabulari i una fraseologia específics que estan massa interferits per l'espanyol, el francès a la Catalunya Nord i l'italià a l'Alguer. Provarem ací de descriure els errors més comuns que s'han fet durant aquesta festa. En aquesta primera entrega ens referirem al lèxic però en entrades posteriors inclourem aspectes de morfologia i de sintaxi.

El dia 1 de gener té el nom supradialectal de (el dia de) Cap d'Any. En alguns indrets també hi trobem la denominació (el dia de) Ninou, ben documentada també en època antiga. En alguns pobles també diuen el primer de l'any o el primer d'any com es pot comprovar en el magnífic Atles Lingüístic del Domini Català, consultable en línia. L'any nou el reservarem doncs per a l'any que comença, millor que no per al dia puntual de l'1 de gener. Encara que la felicitació feliç any nou està acceptada normativament, creiem que la genuïna i pròpia és bon any o bon any nou.

Sembla que ja comencem a desterrar els termes Nit Bona i Nit Vella per abraçar la nit de Nadal i la nit de Cap d'Any. Ens hi referim a les nits que comencen la vespra del dia de Nadal o la del dia de Cap d'Any i que s'allarguen fins a l'alba d'aquests dies. Darrerament trobem que s'omet la nit i diem festa de Nadal / Cap d'Any, sopar de Nadal / Cap d'Any, etc. per referir-nos a la festa o sopar del 24 o 31 de desembre, no del 25 de desembre o l'1 de gener. No crec que siga un ús condemnable, tot i que el terme festa de Nadal s'ha usat tradicionalment per a designar la del 25 de desembre. Fet i fet, això respon al canvi social en les celebracions, ja que en el passat solien ser religioses i diürnes, mentre que ara predominen, sobretot entre els joves, les festes laiques i nocturnes.

En relació amb aquest canvi de festes, el conseller d'Economia del govern valencià va escriure recentment un article on denunciava la pèrdua del segon dia de Nadal al País Valencià. Traduesc de l'espanyol:

És interessant recordar que no és tradició valenciana el sopar familiar de la nit de Nadal, que es vivia d'una altra manera. Els de missa anaven a missa, a la Missa del Gall, i en acabant a casa es feien una xocolata o alguna altra cosa: un ressopó. [...] La tradició castellana del sopar de la nit de Nadal ha penetrat en moltes llars valencianes i ho ha fet sobretot perquè ha omplit el buit que deixa la necessitat d'una segona trobada familiar en aquesta festa. Una trobada que moltes famílies ja no poden celebrar el segon dia de Nadal perquè és feiner.

Afortunadament a Catalunya encara és festa el dia de Sant Esteve (o segon dia de Nadal) i mengen canelons fets amb les sobres del dia anterior. Per cert, amb aquest dia tenim la locució verbal durar de Nadal a Sant Esteve, amb el significat de durar molt poc. De la mateixa manera que la nit de Nadal és tradició castellana, la nit de Cap d'Any és una tradició també relativament bastant recent.

El naixement de Jesús representat per figuretes o persones i un decorat té noms diversos arreu del territori. Un terme supradialectal podria ser naixement (pronunciat naiximent en alguns indrets), que el DCVB recull, però no sabem si ha arrelat alguna vegada popularment. A les Illes Balears i de Tarragona cap al sud (incloent-hi per tant el País Valencià i les terres de l'Ebre) d'això en diem betlem. A la Catalunya Vella en diuen pessebre, pronunciant-ho amb es sorda. En la llengua antiga s'escrivia pesebre, amb una es, i en aquelles terres on es conserva el terme amb el sentit de menjadora d'animals, segueix pronunciant-se amb es sonora. Sembla per tant que pessebre, pronunciat amb es sorda i escrit amb dues esses, és un espanyolisme, com molt bé han denunciat mossèn Alcover al DCVB o Eugeni Reig en un article al Punt. Alcover deia: «La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en la || 2 [accepció de representació nadalenca] del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en la || 1 [accepció de menjadora d'animals], en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat [sic] de l'origen llatí del mot en català». El Diccionari Normatiu Valencià sols arreplega la forma pròpia pesebre. El DIEC no sols continua permetent pessebre amb el sentit únic de representació nadalenca sinó que no inclou la forma genuïna en cap sentit, ja que al Principat a la menjadora d'animals li diuen grípia.

Fet i fet, les llengües del nostre entorn com el francès, l'italià o el portuguès diuen pesebre a aquesta representació: crèche (cognat de grípia), presepio i presépio, respectivament. Pareu esment a l'única es! Hauríem doncs d'elevar pesebre a mot supradialectal? Sembla raonable.

Caganer, figura pròpia del nostre pesebre

En aquest pesebre trobem diferents figures bíbliques. La central és l'Infant Jesús: si volem que es diga igual a tota la catalanofonia, hauríem d'evitar noms com Nen o Xiquet Jesús. A més en francès també es diu Enfant Jesus. En valencià també té el nom popular i ben viu de Jesuset. Els homes que segons la tradició portaren or, encens i mirra a Crist nat s'han dit sempre els Reis o, en algunes viles i pobles valencians, els Reixos. Si es vol, amb un gir estilístic, podem dir-ne els Reis d'Orient, però la forma els Reis Mags no té tradició popular a les nostres terres, malgrat que siga més fidel a la Bíblia i que tinga un ús ben extens a tota la Romània (los Reyes Magos, les Rois Mages, i Re Magi ...). Vegeu com Bibiloni ens explica al seu blog que els mags eren savis astrònoms (anglès magi o wise men), no prestidigitadors que trauen conills de capells (anglès magicians). A les Illes no usen l'article salat en aquest cas i ho diuen de la mateixa manera que els continentals.

Els Reis participen la nit de Reis (la del 5 al 6 de gener) en una cavalcada, que sembla ser bastant moderna i d'origen valencià, ja que la primera va ser la de l'any 1866 a Alcoi (l'Alcoià). El dia de Reis, el 6 de gener, porten regals als infants. El nom del rei caucàsic rep el nom de Melcior, no Melxor. Malgrat que els Reis són segons la tradició homes, en 1937 quan València era capital de la II República Espanyola, es va fer una cavalcada laica on les tres Magues de la festa de Gener (potser haurien de ser Reines?) portaven els noms de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Enguany s'hi ha tornat a fer amb el suport de la batllia valenciana, i no amb poca polseguera mediàtica.

Per últim, algunes empreses tenen la tradició nadalenca d'obsequiar els treballadors amb un conjunt de productes gastronòmics. Sembla que des de les institucions lingüístiques s'ha optat per traduir com a panera de Nadal el que l'espanyol denomina cesta de Navidad. El francès en diu colis (paquet, comanda) de Noël i l'anglès opta per Christmas box (caixa) o Christmas hamper (cistell). Tanmateix, amb una cerca a Google veiem que la cistella li guanya el joc a la panera. Jo mateix he sentit caixa de Nadal de boca d'amics filòlegs . It's up to you!

Per ampliar el vocabulari de Nadal, podeu veure l'especial que va preparar el portal ÉsADir.

Per lo matí se abillaren lo millor que pogueren

Aquest estiu vaig treballar des d'una perspectiva diacrònica amb textos de l'edat mitjana en català. Una feina no massa interessant per a alguns, ho sé. Però el més curiós és que vaig trobar unes construccions ben interessants des d'un punt de vista normatiu: els superlatius amb lo neutre. Usaré sovint «lo neutre», «article neutre» i «usos neutres» i no «article /l/ masculí amb funció abstractiva», «usos abstractius» o «funcions abstractives» perquè són termes més reconeguts fora del món acadèmic.

En aquest tema, a hores d'ara tothom accepta la tesi principal de Fabra: el català antic no tenia un article masculí el i un article neutre lo amb usos sintàctics diferents, sinó que sols hi havia un article masculí que apareixia com a l o, molt escadusserament el, en contacte amb vocal (sobretot darrere a o de) i com a lo en la resta de casos, sense la diferència morfosintàctica dels articles espanyols. El català modern s'ha anomenat tradicionalment «de la Decadència» i solia abraçar els ss. xvi, xvii i xviii. A hores d'ara la primera meitat del s. xvi (i fins i tot la segona) s'inclou dins el català clàssic atès que la gran majoria d'estructures lingüístiques més profundes, les morfosintàctiques, es conserven bastant al marge de la influència espanyola que en un principi va afectar principalment part del lèxic i l'ortografia. Doncs bé, a partir del català modern és on hi ha la divergència d'opinions: ¿es va especialitzar com en espanyol la forma antiga lo en els usos neutres a diferència d'el potser pel contacte amb la llengua de Cervantes però seguint una dinàmica interna pròpia sense intrusió total? ¿O el lo neutre és de totes totes una forma espanyola que va desplaçar els usos sintàctics abstractius d'un article únic català el que venia de les dues formes antigues? Crec que la segona opció és la més probable però no hi ha lloc aquí per explicar el per què de tot plegat. De fet, no voldria focalitzar l'atenció en la diferència entre el i lo, puix que en aquest article veurem si cal escriure al més aviat possible, amb preposició, o el/lo més aviat possible, sense.

Incunable del Tirant

Dit això, i tornant als meus quefers estivals, vaig trobar una frase al Tirant com «Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren» (Martorell, 1490, 393). Em va sobtar que on jo vaig nàixer, a València ciutat, diríem aquesta frase com Martorell la va escriure fa més de 500 anys: en la llengua més quotidiana sols canviaríem se abillaren per se vestiren. Cal dir que, malgrat contradir la normativa actual, l'ús de per davant lo/el matí estava força estès en la llengua clàssica en tots els dialectes. Solà (1994, 95), Lacreu (1990, 311) o l'AVL (2006, 200) en parlen. Tanmateix, segons les meues comprovacions, l'ús de per davant vesprada o nit, tot i no ser inaudit, sí que és marginal en el valencià escrit d'abans del s. xviii i de la segona meitat del s. xix respectivament. A més, sovint els exemples de per la nit que es donen tenen més prompte un paper temàtic causal que no temporal: «fon-li forçat per la nit de aturar-se» (Martorell, 1490, 990). S'haurà d'abordar la qüestió amb molta més precisió.

Aquella frase del Tirant em va portar a preguntar-me per què, si apareixia en una obra clàssica, a escola sempre m'han dit que el correcte seria al millor que pogueren, com diu la Universitat de Barcelona: «Sempre intenta fer les coses al millor que pot». Llavors vaig pensar que potser aquell ús de l'article sense preposició en el superlatiu seria inadequat en la llengua estàndard perquè el superlatiu amb preposició (al millor/pitjor/més/menys...) devia ser la solució general en la varietat medieval. Per descomptat, ja no el tatxaria ni d'incorrecte ni de barbarisme ni d'espanyolisme.

Per comprovar-ho, em vaig posar a cercar quina solució era la més comuna al Tirant. Aleshores la meua sorpresa va ser infinita: sols hi havia dos superlatius amb la preposició a i l'article neutre (d'ara endavant, construcció α): «E en lo temps que yo·ls combatré, vosaltres, al més prest que poreu, lo socors no·m sia denegat» (Martorell, 1490, 588) i «E dormirà II o III hores al més¹» (1490, 622). En comparança, hom hi pot trobar unes quantes desenes de superlatius amb l'article neutre sense preposició (d'ara endavant construcció β): «si vós me volreu creure, apartau-vos d’ella lo més prest que poreu» (1490, 1003).

En acabant, vaig decidir analitzar el Curial per si aquella β era una construcció personal de Martorell, però em vaig torbar encara més ja que no hi apareixia cap α però sí un bon grapat de β: «feria tots temps lo pus fort que podia» (Anònim, 1442, 126). Vaig fer cap a les Converses filològiques, que estan disponibles debades en línia, on Fabra deia: «La llengua actual usa correntment l’article neutre en les expressions adverbials superlatives: Vina lo més aviat possible; Fes-ho lo millor que sàpigues. A aquestes combinacions lo més, lo millor, etc., la llengua antiga oposa al més, al millor, etc.» (2010, 269, núm. 140). Per tant, segons les meues primeres indagacions, Fabra es posicionava a favor d' α com la forma antiga i obviava (o excloïa) β en les Converses i en la gramàtica pòstuma de 1956 (82, §89). Ni tan sols parlava del tema en la gramàtica del 1918/1933. I em vaig preguntar com era possible que Fabra hagués donat α per única solució acceptable en l'estàndard, quan jo trobava una infinitat major de β. Veureu més endavant, però, com Martines (2010, 221) troba que Fabra en una de les seues converses parla de β.

L'única raó que hi podia atribuir era que les citacions que apareixen sobre aquesta qüestió a les Converses són de les cròniques de Desclot i Pere el Cerimoniós (segona meitat del s. xiii), i del llibre Documents per a la història de la cultura catalana medieval de Rubió i Lluch (recull de prosa cancelleresca del s. xiv). Òbviament, la llengua d'aquella època era ben diferent de la que ens podem trobar en escrits de la segona meitat del s. xv, com el Tirant, o la primera meitat del xvi, quan el català havia madurat bastant i encara estava fora de l'òrbita assimiladora de l'espanyol. Per tant, vaig pensar que potser optar per α o per β havia de respondre a raons temporals: l'una seria més comuna en una determinada època que l'altra. Però per raons alienes a la meua voluntat, va arribar setembre i vaig haver de deixar la investigació.

Sortosament, fa un mes, va arribar a les meues mans un llibre magnífic, molt clarificador, però dissortadament poc comentat o citat en debats filològics: L'anomenat «lo neutre». L'expressió de l'abstracció en català: una aproximació diacrònica de Josep Martines. L'autor després d'analitzar diacrònicament l'abstracció en català amb l'article masculí tant en l'època antiga i clàssica com moderna (ss. xvii i xviii) hi exposa algunes conclusions i en posa exemples. Un dels capítols més interessants és el que tracta les construccions superlatives. Solà va incloure frases del tipus al més aviat possible dins de modismes als anys 70. Més endavant, als 90 (1994, 27), intueix que són construccions prou productives per traure-les d'aquell calaix de sastre. Tradicionalment s'han inclòs dins del lo intensiu, però Brucart (2002, 1475, núm.37) ja les col·loca dins l'abstracció, com fa Martines en aquest cas.

Segons l'autor, s'hi distingeixen 1. el superlatiu d'un adjectiu, un participi passat i fins un quantificador nominalitzats: 2. el d'un nom; i finalment 3. el d'un adjectiu atributiu o predicatiu (ús a) i el dels adjunts oracionals o el dels complements del verb amb valor adverbial (ús b). Com diu Martines (2010, 219) sobre les construccions del tercer punt, «són aquests usos de molt d'interès i no gaire atesos en el català antic. Partirem ací del que ha estat fins ara el punt d'atenció fonamental: la problemàtica a l'entorn de construccions del tipus "Vine al/el més aviat possible", "Va córrer al més/el més que va poder" o "Deixa la taula al/el més neta possible"». L'autor usa α i β sols en el cas 3 i no en 1 i 2. D'ara endavant quan les esmentaré serà restringint-les a 3. A més a més, ell data l'ús de l'article neutre en superlatius amb quantificadors nominalitzats des del s. xiv, però jo n'he trobat un ja al s. xiii: «Eadem die, prenguem confessió de Johanet, troter de n'Hivaynes, menucier del seynor rey, ab sagrament, sobre·l furt. E dix per sagrament que él no·y tin negunt tort, mas lo més que él hi sap [era que] a nuyt n’Ivaynes tancà la porta del corral, e al matí levàs n’Ivaynes pus primer e dix: —«Johanet, la porta he trobada uberta [...]» (Castalla, 1277, 296)

Comptat i debatut, el nostre estudiós desvela que en la llengua antiga tant α com β s'usen amb superlatius d'adjunts oracionals o de complements del verb amb valor adverbial (vine al més aviat possible/vine el més aviat possible, ús a), però amb superlatius d'un adjectiu que fa d'atribut o de complement predicatiu, sols s'empra β (deixa la taula el més neta possible, ús b, no al més neta possible*). Pel que fa a l'anàlisi diacrònica, α i β alternen en l'ús a a partir del s. xiv però a la segona meitat del s. xv α ja està pràcticament eradicada de la llengua escrita.

Josep Martines també apunta (2010, 221) que Fabra despulla bàsicament textos del xiv en tractar aquesta qüestió. Tot i així, descobreix que Fabra (2010, 792, núm. 826) veu viable la construcció β malgrat que prefereix α perquè «restableix una construcció amplament [sic] usada en català antic», com si β no hagués sigut usada llavors. Ens hem de preguntar, arribats en aquest punt, per què l'enginyer català obvia l'antiguitat de β si és impossible que no la trobés al Tirant, obra que coneix ben bé i que és la segona font principal de citacions de les Converses, per bé que no en aquest tema en concret.

L'autor valencià també fa uns comentaris força pertinents (Martines, 2010, 226-7): el dubte davant d'aquestes construccions que pateix tant el parlant mitjà com el professional de la llengua es deu entre altres factors al fet que el despullament documental de Fabra no va ser diacrònic, que cap lingüista posterior hi ha treballat a fons i que Fabra es va proposar de reviscolar la construcció al més aviat possible quan aquesta ja era morta en la llengua escrita més de 400 anys endarrere. Aquesta inseguretat ha provocat que la fem servir copiant usos de l'espanyol que no han existit mai en el nostre idioma amb preposició (deixa la taula al més neta possible*).

En conclusió, hem d'agrair treballs com el de Josep Martines que ens obren els ulls sobre punts conflictius de la normativa. A partir d'aquí, sembla que hauríem d'acceptar usos com vine el més aviat possible² o deixa la taula el més neta possible, hauríem de rebutjar deixa la taula al més neta possible* i ens hauríem de pensar si volem seguir dient una estructura com vine al més aviat possible que ja estava antiquada en temps de Martorell. Potser el més assenyat fóra de continuar acceptant-la considerant-la secundària. A més a més, que acceptem deixa la taula el més neta possible no vol dir que hàgem de deixar d'escriure o dir com més neta, millor o fins quant més neta, millor, que són usos més comuns en la llengua quotidiana. Aquesta darrera estructura no s'accepta tampoc en la normativa, però he trobat desenes de casos en obres antigues i clàssiques de (tant) quant més/pus... (tant) més/pus: «tant quant pus fort los donaven lo colp, tant pus fort cridaven» (Ferrer, 1410, 200), «Quant més amau, tant més temor teniu, / vós e cascú, de perdre lo guanyat» (Marc, 1425, 472) o «la cosa quant més se ama, més se desija amar» (Martorell, 1490, 790) o «tots los sancts gloriosos quant més alts stan en altitut de glòria, tant en si matexos són més baxos per humilitat profunda» (Gerson, 1491, 188). També la trobem en refranys valencians ben coneguts, cosa que en testimonia l'antiguitat: «quant més sucre, més dolç» o «quant més amics, més clars». Pareu atenció també a les estructures subratllades, dubtoses per a la normativa actual o almenys per a una certa «tradició» correctora.

Esperem doncs que totes aquestes construccions s'hagen tingut en compte en la gramàtica normativa de l'IEC que ha d'eixir a la llum en 2016 i que l'AVL modifique en conseqüència les seues recomanacions en edicions futures de la Gramàtica Normativa Valenciana.

Bibliografia

Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006). Gramàtica normativa valenciana. 2a reimpr. València: AVL, 2008.

— Corpus informatitzat del valencià (CIVAL) [en línia]. <http://cival.avl.gva.es> [Consulta: 29 de novembre de 2015].

Anònim (1442). Curial e Güelfa. Ferrando, Antoni (ed.). Toulouse: Anacharsis, 2007.

Brucart, Josep Maria (2002). «La quantificació» dins Solà, Joan et al. (dir.) Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, vol. 3.

Castalla, Guillem de; Golmés, Pere de (1277). Llibre de la cort del justícia de Cocentaina. Torró, Josep (cur.). València: AVL i Universitat de València, 2009.

Fabra, Pompeu (1918). Gramàtica catalana. Barcelona: IEC.

— (1956). Gramàtica catalana. 18a ed. Barcelona: Teide, 2007.

— (2010). Obres completes. Mir, Jordi; Solà, Joan (dir.). Barcelona: IEC, vol. 7 (Converses filològiques).

Ferrer, Sant Vicent (1410). Sermons. Schib, Gret (ed.). Barcelona: Barcino, vol. IV, 1977.

Gerson, Joan (1491). Del menyspreu del món. València: Ajuntament de València, 1994.

Lacreu, Josep (1990). Manual d'ús de l'estàndard oral. 7a ed. València: Universitat de València, 2006.

Marc, Ausiàs (1425). Poesies. Bohigas, Pere (ed.). Barcelona: Barcino, 2000.

Martines, Josep (2010). L'anomenat «lo neutre». L'expressió de l'abstracció en català: una aproximació diacrònica. Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Martorell, Joanot (1490). Tirant lo Blanch. Hauf, Albert (ed.). València: Tirant lo Blanch, 2005.

Solà, Joan (1994). Sintaxi normativa: estat de la qüestió. 4a ed. Barcelona: Empúries, 2007.

Torruella, Joan; Pérez Saldanya, Manuel; Martines, Josep (dir.). Corpus informatitzat del català antic (CICA) [en línia]. <http://cica.cat> [Consulta: 29 de novembre de 2015].

Universitat de Barcelona. Criteris [en línia]. <http://www.ub.edu/cub/criteri.php?id=970> [Consulta: 29 de novembre de 2015].

Avís

La numeració de les pàgines de les obres del s. xv pot variar mínimament atès que s'han extret del CIVAL i no s'han comprovat amb les fonts en paper.

1Al més vol dir a tot estirar, com a molt.

2I també altres que no he anomenat per no allargar-me, però que sí que tracta Martines com fes-ho el millor que pugues o fins va anar-se'n el més ràpid que va poder, on l'adverbi s'habilita com a adjectiu. De fet és aquest un mecanisme bastant corrent en la llengua antiga, contra el que s'ha pogut dir.

Aprendre, deprendre i ensenyar-se

Fa uns deu anys vaig anar a la Universitat Politècnica de València a unes classes de rugbi. Jo mai havia sigut un esportista: ans al contrari. M'agrada molt menjar i gaudir d'un bon plat en casa o fora. I l'exercici el faig per obligació. Com aquella que em va dir que menjava perquè "era la seua gasolina". En qualsevol cas, m'abellia provar un esport nou i m'hi vaig acostar.

Quan vaig entrar a l'edifici, vaig trobar-me uns paperets que anunciaven alguns cursos, supose que del Rat Penat, de llengua valenciana. En aquella època, usar el sintagma llengua valenciana o els mots este o deprendre, era poc menys que una heretgia, vist des de l'òptica de la majoria de persones que es preocupaven de veres per la llengua (valenciana). Hui en dia encara aborrona alguna persona, però la majoria dels valencians que usem la nostra llengua en el dia a dia i en totes les esferes de la nostra vida estem comprenent a poc a poc que el procés pel qual eixos vocables van ser prohibits o exclosos de la narrativa oficial, diguem-ne estàndard valencià, eren per motius ideològics i polítics, de xocs brutals entre identitats sociopolítiques arrastrades des dels dies violents de la transició, anomenada Batalla de València. Tanmateix els motius es revestien com a raons merament lingüístiques, tot i que era ans al contrari.

Entrada aprendre al DIEC

En qualsevol cas, tant aprendre com deprendre i ensenyar-se són verbs que usem els valencians per a referir-nos al procés d'"adquirir el coneixement o la pràctica (d'alguna cosa) a través de l'estudi, l'atenció, l'experiència", segons el DNV. Com a tals, els valencians hauríem d'usar els tres, ja que el bon ús de la sinonímia és vital per a arribar a crear textos cohesionats lèxicament. Ara bé, l'extensió territorial de tots tres és diferent. Mentre que aprendre s'usa en tot el domini lingüístic valenciano-català, deprendre és privatiu de les terres valencianes i d'alguns pobles de les províncies de Tarragona i Terol, o siga, d'alguns pobles de la part meridional del dialecte nord-occidental. Ensenyar-se encara està més restringit, atés que sols l'usem els valencians, segons informacions del DCVB.

Entrada aprendre al DNV

Fet i fet, el triomf d'aprendre s'explica tant per la major presència en les terres de parla catalana, com també, i açò no ho deuríem menystindre, per la similitud amb l'espanyol aprender. Qualsevol que s'ho propose podrà comprovar que quan una solució morfològica de l'estàndard oriental s'acosta a l'espanyol, esta s'assimila molt més ràpidament pels parlants que si divergix o s'allunya de la llengua de Cervantes. El DIEC, per tant, sols registra l'entrada aprendre però no deprendre. En tots dos casos la r de l'infinitiu, i del futur i condicional que se'n deriven, no es pronuncia. Trobe que l'Institut hauria d'incloure en el seu diccionari la variant valenciana i nord-occidental, i també caldria afegir el sentit pronominal d'ensenyar, propi del valencià, incloent-hi la marca territorial val. Justament aquesta reivindicació, la de les marques dialectals o territorials, ha sigut demanada per lingüistes de tot el domini idiomàtic.

Pel costat d'ensenyar-se, sobta que els valencians usem el mateix verb per a les dos cares de la moneda: per a "instruir" i per a "adquirir coneixement". Un professor ensenya valencià als alumnes i els alumnes s'ensenyen valencià. Com podem veure, sols canvia la proforma que hi afegim. Tanmateix, este fenomen no és únic en el món de la Romània. En francés usen el verb apprendre també per a les dos accions. D'esta manera un professeur apprend valencien aux élèves i les élèves apprennent valencien. La primera frase també es podria dir un professeur enseigne valencien aux élèves, però és menys comú.

En italià estàndard, els dos verbs són insegnare i imparare, de manera semblant als espanyols enseñar i aprender. Tot amb tot, les llengües o modalitats lingüístiques itàliques meridionals, entre les quals hi ha el napolità, utilitzen un mateix verb per a les dos accions, com fem en valencià o en francés, provinent del llatí imparare. En napolità este verb és imparà, i ix en una cançó popular d'eixa terra, que Sofia Loren ha interpretat: Che m'hê imparato a fà (Per què m'has ensenyat a fer[-ho]). Vos en deixe el vídeo perquè hi pegueu una mirada. A partir d'eix ús en les llengües del migjorn itàlic, els italians meridionals usen inadequadament el verb italià imparare per a totes dos accions quan parlen italià estàndard, com ens informa el meravellós diccionari Hoepli en l'accepció 4 de l'entrada del dit verb.

Al remat no voldria crear la impressió que hem de fugir de l'aprendre per a caure en el deprendre o l'ensenyar-se únicament. Aprendre és merescudament, per extensió geogràfica, el mot general en l'estàndard general. No obstant això no té trellat que des d'una òptica solament valenciana, en un context valencià, no hàgem usat en els nostres escrits les variants en desgràcia. I ens ho deuríem mirar. Sobretot si a partir d'enguany es crea un nou mitjà de comunicació públic valencià que tinga altra vegada l'objectiu de difondre un model de llengua estàndard, que per definició ha de ser acceptat per tots els valencians.

PS: Gràcies a un usuari, de qui desconec el nom, he pogut assabentar-me que que m'hê imparato a fà? vol dir per què m'has ensenyat a fer[-ho]? i no què m'has ensenyat a fer?. Vos agraïsc de tot cor les vostres suggerències, així que continueu fent-me'n!