Aquest
estiu vaig treballar des d'una perspectiva diacrònica amb textos de
l'edat mitjana en català. Una feina no massa interessant per a
alguns, ho sé. Però el més curiós és que vaig trobar unes
construccions ben interessants des d'un punt de vista normatiu: els
superlatius amb lo neutre. Usaré sovint «lo neutre»,
«article neutre» i
«usos neutres» i no «article /l/ masculí amb funció
abstractiva», «usos abstractius» o «funcions abstractives»
perquè són termes més reconeguts fora del món acadèmic.
En
aquest tema, a hores d'ara tothom accepta la tesi principal de Fabra:
el català antic no tenia un article masculí el i un article
neutre lo amb usos sintàctics
diferents, sinó que sols hi havia un article masculí
que apareixia com a l o, molt escadusserament el, en
contacte amb vocal (sobretot darrere a o de) i
com a lo en la resta
de casos, sense la diferència morfosintàctica dels
articles espanyols. El català
modern s'ha anomenat tradicionalment «de la Decadència» i solia
abraçar els ss. xvi,
xvii
i xviii.
A hores d'ara la primera meitat del s.
xvi (i fins i tot la
segona) s'inclou dins
el català clàssic atès que la gran majoria d'estructures
lingüístiques més profundes, les morfosintàctiques, es conserven
bastant al marge de la influència espanyola que en
un principi va afectar
principalment part
del lèxic i l'ortografia. Doncs bé, a
partir del català modern és
on hi ha la divergència d'opinions:
¿es va especialitzar com en espanyol la forma antiga lo en
els usos neutres a diferència d'el
potser pel contacte amb la
llengua de Cervantes però
seguint una dinàmica interna
pròpia sense intrusió total?
¿O el lo neutre és
de totes
totes una forma
espanyola que va desplaçar els usos sintàctics abstractius d'un
article únic català el
que venia de les dues formes antigues? Crec que la segona
opció és la més probable però no hi ha lloc aquí per explicar el
per què de tot plegat. De fet, no voldria focalitzar l'atenció en
la diferència entre el i lo, puix que en aquest
article veurem si cal escriure al més aviat possible, amb
preposició, o el/lo més aviat possible, sense.
Incunable del Tirant |
Dit
això, i tornant als meus quefers estivals, vaig trobar una frase al
Tirant com «Per
lo matí ells se
abillaren
lo millor que pogueren» (Martorell,
1490,
393).
Em
va sobtar que on jo vaig nàixer, a València ciutat, diríem aquesta
frase com Martorell la va escriure fa més de 500 anys: en la llengua
més quotidiana sols canviaríem
se
abillaren
per
se
vestiren.
Cal
dir que, malgrat
contradir la
normativa actual, l'ús de per
davant lo/el
matí
estava
força
estès
en la llengua clàssica en
tots els dialectes.
Solà (1994,
95),
Lacreu (1990,
311)
o l'AVL
(2006,
200)
en
parlen.
Tanmateix, segons
les meues comprovacions, l'ús
de per
davant vesprada
o nit,
tot i no ser inaudit,
sí que és marginal en el valencià escrit d'abans del s. xviii
i de la segona meitat del s. xix
respectivament. A més, sovint els exemples de per
la nit
que es donen tenen més prompte un paper temàtic causal que no
temporal: «fon-li forçat per
la nit de
aturar-se»
(Martorell,
1490, 990).
S'haurà d'abordar la qüestió amb molta més precisió.
Aquella
frase del Tirant
em va portar a preguntar-me per què, si apareixia
en una obra clàssica,
a escola sempre m'han dit que el correcte seria al
millor que pogueren,
com diu la Universitat de Barcelona: «Sempre
intenta fer les coses al millor que pot». Llavors vaig pensar
que potser aquell ús de l'article sense preposició en el superlatiu
seria inadequat en la llengua estàndard perquè el
superlatiu amb preposició (al millor/pitjor/més/menys...)
devia ser la solució general en la varietat medieval. Per
descomptat, ja no el tatxaria ni d'incorrecte
ni de
barbarisme ni d'espanyolisme.
Per
comprovar-ho, em vaig posar a cercar quina solució era la més
comuna al Tirant. Aleshores la meua sorpresa va ser infinita: sols hi
havia dos superlatius amb la preposició a i
l'article neutre
(d'ara endavant, construcció
α):
«E en lo temps que yo·ls combatré, vosaltres, al més
prest que poreu, lo socors no·m
sia denegat» (Martorell,
1490,
588) i «E dormirà II
o III hores al més1»
(1490,
622). En comparança, hom hi pot trobar unes quantes desenes
de superlatius amb l'article neutre
sense preposició (d'ara endavant construcció β):
«si
vós me volreu creure, apartau-vos d’ella lo
més prest
que poreu» (1490,
1003).
En
acabant, vaig decidir analitzar el Curial per si aquella β
era una construcció personal de
Martorell, però
em vaig torbar encara més ja que
no hi apareixia cap
α
però
sí un
bon grapat de
β:
«feria
tots temps lo pus fort que podia» (Anònim,
1442,
126).
Vaig
fer cap a les
Converses filològiques, que
estan disponibles debades en
línia,
on
Fabra deia:
«La
llengua actual usa correntment l’article
neutre en les expressions adverbials superlatives: Vina
lo més aviat possible;
Fes-ho
lo millor que sàpigues. A
aquestes combinacions lo
més,
lo
millor,
etc., la llengua antiga oposa al
més,
al
millor,
etc.»
(2010,
269,
núm. 140).
Per
tant, segons les meues primeres indagacions, Fabra
es posicionava a favor d' α
com
la forma antiga i obviava (o excloïa) β
en
les Converses i
en la gramàtica
pòstuma
de 1956 (82,
§89).
Ni tan sols parlava del tema
en la gramàtica del 1918/1933.
I
em vaig preguntar com era possible que Fabra hagués donat α
per única solució acceptable en l'estàndard, quan jo trobava una
infinitat major de β.
Veureu
més endavant, però,
com Martines
(2010,
221)
troba que Fabra en una de les seues converses parla de β.
L'única
raó que hi podia
atribuir era
que les citacions que apareixen sobre
aquesta qüestió
a les Converses són de les
cròniques de
Desclot
i
Pere el Cerimoniós (segona meitat del s. xiii),
i
del llibre Documents
per a la història de la cultura catalana medieval
de Rubió i Lluch (recull
de
prosa cancelleresca del s. xiv).
Òbviament, la llengua d'aquella època era
ben diferent de la que ens podem trobar en escrits de la segona
meitat del s. xv, com
el Tirant,
o la primera meitat del xvi,
quan el català havia madurat bastant i encara estava fora de
l'òrbita assimiladora de l'espanyol. Per
tant, vaig pensar que potser optar per α o per β havia de respondre
a raons temporals: l'una
seria més comuna en una determinada època que l'altra. Però per
raons alienes a la meua voluntat,
va arribar setembre i vaig haver de deixar la investigació.
Sortosament,
fa un mes, va arribar a les meues mans un llibre magnífic, molt
clarificador, però dissortadament poc comentat o citat en debats
filològics: L'anomenat
«lo neutre». L'expressió de l'abstracció en català: una
aproximació diacrònica
de Josep Martines. L'autor
després d'analitzar diacrònicament
l'abstracció en català amb l'article masculí tant
en l'època antiga i clàssica com moderna (ss.
xvii
i xviii)
hi
exposa
algunes conclusions i en posa exemples.
Un
dels capítols més interessants és el que tracta les construccions
superlatives. Solà
va incloure frases del tipus al
més aviat possible
dins de modismes als anys 70. Més endavant, als 90 (1994,
27),
intueix
que són construccions prou productives per traure-les d'aquell
calaix de sastre. Tradicionalment s'han inclòs dins del lo
intensiu, però Brucart (2002, 1475, núm.37) ja les col·loca dins
l'abstracció, com fa Martines
en aquest cas.
Segons
l'autor, s'hi
distingeixen 1.
el
superlatiu d'un adjectiu, un participi passat i fins un quantificador
nominalitzats: 2.
el
d'un
nom; i finalment 3. el
d'un
adjectiu atributiu o predicatiu (ús
a)
i el
dels
adjunts oracionals
o el dels
complements
del verb amb valor adverbial (ús
b).
Com diu Martines (2010,
219) sobre
les construccions del tercer punt, «són aquests usos de molt
d'interès i no gaire atesos en el català antic. Partirem ací del
que ha estat fins ara el punt d'atenció fonamental: la problemàtica
a l'entorn de construccions del tipus "Vine al/el
més aviat
possible", "Va
córrer al
més/el més
que va poder"
o
"Deixa
la taula al/el
més neta
possible"».
L'autor
usa α i β sols en el cas 3 i
no en 1 i 2. D'ara endavant quan les esmentaré serà restringint-les
a 3. A
més a més, ell
data l'ús de l'article neutre en superlatius amb quantificadors
nominalitzats des del s. xiv,
però jo n'he trobat un ja al s. xiii:
«Eadem
die,
prenguem confessió de Johanet, troter de
n'Hivaynes,
menucier del seynor rey, ab sagrament, sobre·l furt. E dix per
sagrament que él no·y tin negunt tort, mas lo
més
que él hi sap [era
que]
a nuyt n’Ivaynes tancà la porta del corral, e al matí levàs
n’Ivaynes pus primer e dix: —«Johanet, la porta he trobada
uberta [...]»
(Castalla,
1277, 296)
Comptat
i debatut, el nostre estudiós desvela
que
en
la llengua antiga
tant
α
com
β
s'usen
amb superlatius d'adjunts oracionals o de complements del verb amb
valor adverbial (vine
al
més aviat possible/vine
el més aviat possible,
ús
a),
però amb superlatius d'un adjectiu que fa d'atribut o de complement
predicatiu,
sols s'empra β (deixa
la taula el més neta possible,
ús
b,
no al
més neta possible*).
Pel que fa a l'anàlisi diacrònica, α
i
β
alternen
en l'ús a
a partir del s. xiv
però a la segona meitat del s. xv α
ja
està pràcticament eradicada de la llengua escrita.
Josep
Martines també apunta
(2010, 221)
que Fabra
despulla bàsicament textos del xiv
en tractar aquesta qüestió. Tot
i així, descobreix que Fabra (2010,
792, núm.
826) veu viable la construcció β malgrat que prefereix α perquè
«restableix una construcció amplament [sic] usada en català
antic», com si β no hagués sigut usada llavors. Ens hem de
preguntar, arribats en aquest punt, per què l'enginyer català obvia
l'antiguitat de β
si és impossible que no la trobés al Tirant, obra que coneix ben bé i que és la segona font principal de citacions de
les Converses,
per bé que no en aquest tema en concret.
L'autor
valencià
també fa uns comentaris força pertinents (Martines,
2010, 226-7):
el dubte davant d'aquestes construccions que pateix tant el parlant
mitjà com el professional de la llengua es deu entre altres factors
al fet que el
despullament documental de Fabra no va ser diacrònic, que cap
lingüista posterior hi ha treballat a
fons
i que Fabra
es va proposar de reviscolar la construcció al
més aviat possible
quan aquesta ja era morta en la llengua escrita més de 400 anys
endarrere. Aquesta inseguretat ha provocat que la fem servir copiant
usos de l'espanyol que no han existit mai en el nostre idioma amb
preposició (deixa
la taula
al
més neta possible*).
En
conclusió, hem d'agrair treballs com el de Josep Martines que ens
obren els ulls sobre punts conflictius de la normativa. A partir
d'aquí, sembla que hauríem d'acceptar usos com vine
el més aviat possible2
o deixa la taula el més neta possible,
hauríem de rebutjar deixa la taula al més neta
possible* i ens hauríem de pensar si volem seguir dient una
estructura com vine al més aviat possible que ja
estava antiquada en temps de Martorell. Potser el més assenyat fóra
de continuar acceptant-la considerant-la secundària. A més a més,
que acceptem deixa la taula el més neta possible no
vol dir que hàgem de deixar d'escriure o dir com més neta,
millor o fins quant més neta, millor, que són usos més
comuns en la llengua quotidiana. Aquesta darrera estructura no
s'accepta tampoc en la normativa, però he trobat desenes de casos en
obres antigues i clàssiques de (tant) quant més/pus...
(tant) més/pus: «tant
quant pus fort
los donaven lo colp, tant
pus fort
cridaven» (Ferrer,
1410,
200),
«Quant
més amau, tant
més temor teniu,
/ vós e cascú, de
perdre lo guanyat»
(Marc, 1425,
472)
o «la cosa quant
més se
ama, més
se desija amar» (Martorell,
1490, 790)
o «tots
los sancts gloriosos quant
més alts stan en
altitut de glòria, tant
en si matexos són més
baxos per humilitat profunda» (Gerson,
1491, 188).
També la trobem en
refranys
valencians
ben coneguts,
cosa que en testimonia l'antiguitat: «quant
més sucre, més
dolç» o «quant
més amics, més
clars».
Pareu atenció també a
les estructures subratllades, dubtoses per
a la normativa actual o
almenys per a una certa «tradició» correctora.
Esperem
doncs que totes aquestes construccions s'hagen tingut en compte en la
gramàtica normativa de l'IEC que ha d'eixir a la llum en 2016 i que
l'AVL modifique en conseqüència les seues recomanacions en edicions
futures de la Gramàtica Normativa Valenciana.
Bibliografia
Acadèmia
Valenciana de la
Llengua (2006). Gramàtica normativa valenciana. 2a
reimpr. València: AVL, 2008.
—
Corpus
informatitzat del valencià (CIVAL)
[en línia]. <http://cival.avl.gva.es> [Consulta: 29 de
novembre de 2015].
Anònim
(1442). Curial e Güelfa. Ferrando,
Antoni (ed.). Toulouse: Anacharsis, 2007.
Brucart,
Josep Maria (2002). «La quantificació» dins Solà,
Joan et al. (dir.) Gramàtica del català contemporani.
Barcelona: Empúries, vol. 3.
Castalla,
Guillem de; Golmés, Pere de (1277). Llibre de la cort del
justícia de Cocentaina. Torró,
Josep (cur.). València: AVL i Universitat de València, 2009.
Fabra,
Pompeu (1918). Gramàtica catalana. Barcelona: IEC.
— (1956).
Gramàtica catalana. 18a ed. Barcelona: Teide, 2007.
— (2010).
Obres completes. Mir,
Jordi; Solà, Joan (dir.). Barcelona: IEC, vol. 7 (Converses
filològiques).
Ferrer,
Sant Vicent (1410). Sermons. Schib,
Gret (ed.). Barcelona: Barcino, vol. IV, 1977.
Gerson,
Joan (1491). Del menyspreu del món. València:
Ajuntament de València, 1994.
Lacreu,
Josep (1990). Manual
d'ús de l'estàndard oral. 7a ed. València: Universitat de
València, 2006.
Marc,
Ausiàs (1425). Poesies. Bohigas,
Pere (ed.). Barcelona: Barcino, 2000.
Martines,
Josep (2010).
L'anomenat «lo neutre». L'expressió de l'abstracció en
català: una aproximació diacrònica. Barcelona: Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l'Abadia
de Montserrat.
Martorell,
Joanot (1490). Tirant lo Blanch. Hauf,
Albert (ed.). València: Tirant lo Blanch, 2005.
Solà,
Joan
(1994). Sintaxi normativa: estat de la qüestió. 4a ed.
Barcelona: Empúries, 2007.
Torruella,
Joan; Pérez Saldanya, Manuel; Martines, Josep (dir.).
Corpus
informatitzat del català antic (CICA)
[en línia]. <http://cica.cat>
[Consulta:
29 de novembre de 2015].
Universitat
de Barcelona. Criteris [en
línia]. <http://www.ub.edu/cub/criteri.php?id=970>
[Consulta: 29 de novembre de 2015].
Avís
La
numeració de les pàgines de les obres del s. xv pot variar
mínimament atès que s'han extret del CIVAL i no s'han comprovat amb
les fonts en paper.
1Al
més vol dir a tot estirar, com a molt.
2I
també altres que no he anomenat per no allargar-me, però que sí
que tracta Martines com fes-ho el millor que pugues o fins va
anar-se'n el més ràpid que va poder, on l'adverbi s'habilita
com a adjectiu. De fet és aquest un mecanisme bastant corrent en la
llengua antiga, contra el que s'ha pogut dir.
Bo i interessant. A veure si la nova gramàtica de l'IEC ens dóna una base sòlida per mantenir la llengua genuïna.
ResponEliminaEsperem-ho, Salvi. Gràcies per la lectura ;)
EliminaExcel·lent article, excel·lent. Aquest és un tema que m'intriga des de fa molts anys, allò de la genuïnitat de l'article neutre i la controvèrsia que hi suscita entre els especialistes. Molt m'agradaria que em pugueres facilitar alguna informació addicional, de ser possible; per exemple, ¿on puc trobar l'obra "L'anomenat «lo neutre». L'expressió de l'abstracció en català: una aproximació diacrònica" del que fas esment? Jo sóc un llec en qüestions i debats filològics -no sóc lingüista ni filòleg- però és un món que m'apassiona i del qual vaig formant-me autodidactament, mal que bé. En qualsevol cas, gràcies per la bona lectura brindada i ànims amb futures publicacions.
Elimina