Comence hui, amb molta il·lusió, este blog que pretén ser una eixida a les meues dèries, maquinacions i quimeres filològiques. Ja feia temps que el volia obrir, però no m'hi atrevia. L'inici del màster en Educació Secundària i la importància de les TIC-TAC que se'n desprén m'hi ha encoratjat. Fet i fet, el que trobareu ací a partir d'ara seran disquisicions lingüístiques sobre temes varis com etimologia, fonologia / fonètica, normativa del valencià-català, llengües romàniques, llengües en general, lèxic en perill d'extinció, sintaxi viva en la llengua més genuïna però que es perd a poc a poc en boca dels jóvens, morfologia i alguna eixida de to que se'm puga ocórrer com política, temàtica LGTB, educació, literatura o sexualitat, malgrat que este no és l'objectiu.
Entrem doncs en matèria. Més d'un i més de dos poden haver-se preguntat què és això de fricor. Certament jo creia ser inventor d'un neologisme però sempre n'hi han, de més espavilats. Vaig pensar que si agarrava l'adjectiu friqui i hi afegia el sufix -or, m'eixiria un nom derivat d'un adjectiu. El sufix -or és un d'estos sufixos que ens ho permeten. De fort traem fortor. De fred, fredor. De trist, tristor. També hi ha un altre sufix que ens permet crear noms a partir d'adjectius: -esa, i la seua variant -ea. La variant principal amb es sonora (ja vos parlaré algun dia del nom de les lletres), ço és, [z], és pròpia de tot el domini lingüístic excepte del País Valencià, on s'empra en la llengua parlada, i no prou en l'escrita, la variant sense es, o siga, -ea. Així ma iaia sol dir-me "Ai, xiquet, la vellea, que mala és!" o també hi ha una parèmia que diu "A la vellea, el dimoni, sabater" i que es sol pronunciar quan una persona vella es disposa a fer alguna cosa que és més pròpia de jóvens (en castellà se'n diu "A la vejez, viruela"). I dic que la variant amb -ea no s'empra prou en l'escrit perquè és una variant que data ja de Ramon Llull (s.XIII) i per tant és clàssica i la tindríem d'emprar sobretot en aquells textos que estiguen menys encotillats per les convencions de l'estàndard i la uniformització morfològica.
A la vellea, el dimoni, sabater |
Reprenent el fil: tots sabeu què és friqui. Doncs fricor seria la qualitat del friqui. Com que sóc friqui, tinc fricor dins meu, però molta! I quan m'inventí el neologisme i el vaig ficar en Google, em vaig adonar que no era tan neo. N'hi has, coca! Llevant algunes pàgines d'una empresa de Cornellà d'aires condicionats que es diu Fricor, la fricor derivada de friqui se'ns queda en 182 pàgines. Amb tot, la meua sorpresa fon encara major quan viu que el meu neologisme no sols l'utilitzàvem al País Valencià sinó que fins i tot hi han parlants de català oriental que l'utilitzen. No vos ho havia dit però el sufix -or és molt més viu en València que en altres llocs, d'ací la meua sorpresa. A més a més, fricor l'ha utilitzat un company bloguer que no conec en persona però que té un blog d'allò més maco i prou conegut dins del món del rotllo (una locució prepositiva amb què podríem fer una tesi doctoral). Només espere que estengueu la vostra fricor per tot arreu i també, sobretot, esta parauleta nostra que d'ací a poc ja no serà tan nostra per esdevindre popular.