Josep anà per aigua a una font qui stava aquí prop

En este dia de Sant Esteve, que mon iaio no sap per què collons no és festiu si en la seua joventut sempre ho ha sigut, reprenc algun passatge del Vita Christi de sor Isabel de Villena arran d'un article aparegut al Levante amb el títol de "Lo bou e lo ase adoraren...". Cal dir-ne que la transcripció dels passatges originals en valencià del Vita Christi són una mica roïns. Hi podem trobar algun error còmic i tot. Mentres que l'original de l'autora diu "sant Miquel e los altres prínceps prengueren lo Senyor prestament perquè no caigués en terra", l'autor de l'article transcriu "sanct Miquel e los altres Prínceps (Rafael y Gabriel) prengueren lo Senyor prestament per a que no cagués en terra". Els valencians sempre tan escatològics, maedeusinyor.

La cosa és que llegint els clàssics amb una òptica de lingüista podem trobar coses ben interessants relatives a la normativa actual de la nostra llengua. Diu la narradora al capítol 64 sobre el divendres anterior a la naixença de Jesús, que va ser diumenge, Dominicus [dies], en llatí dia del Senyor: 

E reposada la senyora [Maria] en aquell pobríssim lloc, Josep anà per aigua a una font qui stava aquí prop e ab unes poques de panses e pa soparen los dos, que de tot lo dia no havien menjat.

Font de la plaça de la Mare de Déu de València

Com veieu, hem marcat dos coses: la construcció anar per + grup nominal o equivalent i el verb estar amb sentit locatiu. Si cerquem la traducció de la construcció espanyola ir a por en l'Optimot ens eixirà el següent: 

a² [con el artículo el se contrae en al] prep

25 a por a comprar; a cercar; a buscar. Ir a por pan, anar a comprar pa. 

El diccionari del Salt ens proposa esta traducció:

a [ pl. aes o as ] f.

 18. a por a comprar (o a buscar , o a arreplegar ). Tengo que ir a por el niño. ® He d'anar a buscar el xiquet.

 O siga, que els correctors ens marcarien com a inacceptables les construccions anar per pa o He d'anar pel xiquet quan veiem que ja en el segle XV Isabel de Villena deia Josep anà per aigua a una font. Recomanació del qui escriu este línies: useu tant anar a comprar pa com anar per pa, perquè totes dos són ben nostres.

El segon aspecte que m'agradaria comentar breument és l'estar amb sentit locatiu. Primer una xicoteta introducció per als no filòlegs. Els verbs ser o estar poden tindre tres valors: o auxiliar o copulatiu o locatiu. Ser o estar són auxiliars quan formen la passiva o quan afigen un matís aspectual a un verb, respectivament. Quan afegim estar a un verb en gerundi li donem un matís de duració. Per exemple, en estava menjant veiem l'acció de menjar des d'una perspectiva de durada interna, com amb una càmera. Per això podem dir estava menjant quan em caigué el sostre damunt. Amb la càmera veiem la durada de l'acció de menjar i dins d'eixa durada va ocórrer un fet, que va caure el sostre. En la llengua actual ser + participi d'un verb transitiu (fou construït) forma la passiva, però en el valencià antic i en el mallorquí dels grans de les zones rurals (encara que cada vegada menys) el verb ser + participi d'alguns verbs intransitius (és anat) servia per a formar l'actual indefinit amb haver (he anat). Així en el segle XIV o XV Bernat Metge podia haver dit "El príncep és anat a la seua cambra" com el francés "Le prince est allé à sa chambre" o l'italià "Il principe è andato alla sua camera". Hui diríem "El príncep ha anat a la seua cambra" amb la perífrasi amb haver, o pitjor "El príncep ha anat a la seua habitació", amb el castellanisme acceptat habitació amb el sentit de cambra.

Ser o estar són copulatius quan no tenen significat per ells mateixos i l'únic que fan és ser una còpula (unió) entre un subjecte i un estat o qualitat que vullguem dir d'ell, la qual cosa anomenem predicat no verbal. Per exemple, en Cèlia és de València o Josep estava enfadat els verbs només ens servixen per a indicar que a valenciania de Cèlia és una qualitat pròpia d'ella en el moment present o que la ira de Josep era momentània en un temps abans de la creació del missatge, però no tenen significat ple per ells mateixos ja que només indiquen amb els morfemes el temps de l'enunciació i, a vegades, si el predicat no verbal és una qualitat o un estat transitori. Com que no són verbs plens en àrab diuen Cèlia min Balansiyya, literalment Cèlia de València, llevant el verb ser. També es comporta de la mateixa manera l'hebreu, llengua semítica com l'àrab, i parcialment el grec clàssic i el llatí, que llevaven la còpula quan es sobreentenia. Així tenim la sentència llatina Homo homini lupus on falta el verb est.

Per últim, els verbs ser o estar són locatius quan volen dir trobar-se situat i van acompanyats d'un complement que indica el lloc de la situació. Per exemple són locatius els verbs ser i estar en les frases següents: La pilota està damunt de la cadira o El pollastre és dins de la cassola. També sol considerar-se com a locatiu el verb estar quan vol dir viure, residir o treballar en un lloc. En este cas també pot conjugar-se pronominalment. Per tant són locatius els següents usos d'estar: Mon germà ha estat/s'ha estat en l'hotel Ritz de París (ha residit en eixe hotel) o  Cristina està/s'està al carrer de Benicarló (viu o treballa en eixe carrer). La normativa accepta el verb estar locatiu quan vol dir viure, residir o treballar o quan volem emfasitzar que ha sigut durant un temps determinat, per tant quan va amb una designació temporal com en He estat tota la vesprada en el despatx o Varen estar dos setmanes pel desert. Tanmateix, el verb estar locatiu no s'accepta en la normativa actual quan no hi ha determinació de temps o quan no vol dir viure, residir o treballar. Així, es suposa que hauríem d'usar en eixos casos ser i no estar. Sentireu: "No s'ha de dir La pilota està damunt de la cadira sinó La pilota és damunt de la cadira".

Vita Christi a cura de Vicent J. Escartí

Doncs bé, podem vore que en la llengua antiga, la del Tirant, la del Vita Christi o la del Blanquerna de Llull podem trobar indistintament els verbs ser o estar locatius sense indicació temporal: "una font qui stava aquí prop" (VC) o "Los meus ulls són vergonyosos d'estar davant la vostra presència" (Blanquerna) enfront de "Les condicions totes que Evast desijava en sa muller eren en Aloma" (Blanquerna) o "Los altres senyors que allí eren" (Tirant). Per tot açò podem dir que l'ús del verb estar amb sentit purament locatiu sense designacions temporals és plenament genuí i no un espanyolisme. Això vol dir que des d'un estàndard valencià i sobretot en contextos escolars o d'un formalisme no massa elevat, i en els mitjans de comunicació no caldria susbstituir l'estar pel ser locatiu. Podem dir, doncs, estic en el poble o la pilota està damunt de la cadira en lloc de sóc en el poble o la pilota és damunt de la cadira. Ara bé, seria recomanable que explicàrem que el verb ser també s'utilitza amb este sentit en moltes contornades on es parla la nostra llengua i que el valencià antic en feia ús sovint. 

Dit açò, sobre els usos de ser i estar em sembla que podria ser molt més productiu ensenyar una construcció genuïna que s'està perdent i és que en valencià diem ser mort/viu i no estar mort/viu, que és un castellanisme. En la llengua tradicional amb sentit copulatiu també s'utilitzaven els estats civils amb el verb ser (ser casat/fadrí/viudo), encara que alguns estudiosos diuen que l'ús cada vegada més normal amb estar (estar casat/fadrí/viudo) respon més a una concepció cultural actual de l'estat civil com una cosa transitòria més prompte que fixa, d'ací el canvi de ser a estar.

Una vil hosta, / ROÍN, disposta / a puteria

Responent en un fòrum a algú que em va dir que roín acabat amb n no podia acceptar-se perquè era un castellanisme i perquè en català les paraules agudes no portaven esta consonant final li vaig respondre açò.

Primer de tot m'agradaria dir que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua encara no té diccionari normatiu, per la qual cosa dir si allò és normatiu i allò altre no encara no té massa sentit. Tanmateix, el diccionari del programa Salt es considera que és el que es seguix de manera oficial al País Valencià per la Generalitat. Segons este diccionari, la variant preferida és roín, que pot tindre un femení roïna o considerar-se invariable (masculí i femení roín).

Pel que fa a la n final, hi han alguns mots aguts en català que tenen esta terminació com món o pregon i no per això són considerats castellanismes. En valencià, a banda de roín també solem dir amb n final xicon. A més pense que si la majoria de parlants que utilitzen roín/roí o xicon/xicó ho diuen amb n, la solució normativa general (i la valenciana per descomptat) hauria de ser esta i no la que no en porta. Tampoc és massa fiable l'etimologia, primer perquè no és una ciència exacta i hi han paraules l'ètim de les quals no coneixem amb certesa, com passa amb roín. No hem de fiar-nos de l'etimologia: ja ho va dir Fabra quan per exemple fixà que l'ortografia de b i v es faria d'acord amb els parlars que les diferencien, no de l'etimologia ja que buit (que no és ple) per etimologia s'hauria d'escriure vuit, però els parlars que diferencien b i v pronuncien buit.

Una vil hosta, roín, disposta a puteria

I per acabar d'arredonir-ho diré que roín amb n final ja s'usava en el s. XV per autors tan poc coneguts com Joanot Martorell (Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86) o Jaume Roig (Una vil hosta, royn, disposta a puteria, Spill 3284). Resulta curiós que un canonge barceloní de la segona mitat del segle XV com Jeroni Pau tatxara d'incorrecta la variació en el gènere i promoguera la invariabilitat de l'adjectiu amb n final (Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216). Ací vos deixe la font d'on he tret els exemples. Només cal cercar roín al Diccionari Català-Valencià-Balear.

ROÍ o ROÍN, -ÏNA (o -ÍN) adj.

2. Dolent, que no és bo (en sentit material o moral); cast. malo. Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216. Veureu les estranyes e roines viandes, Llull Blanq. 6. Una vil hosta, royn, disposta a puteria, Spill 3284. Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86. Deueu tenir rohín luquet, Somni J. Joan 262. O és de la metcha roín lo cotó, Proc. Olives 440. La major part dels dits caualls esser molt ruhins, doc. a. 1576 (BSAL, vii, 48). Ruhín bugada se ha fet, Pou Thes. Puer. 152. Guarda-los bé de tentacions indignes, de pensaments rohins, Llorente Versos, i, 167. Ell ha estat roí sempre, Casp Proses 105. Propi dels darrers dies de l'hivern que són els més roïns, Valor Rond. ii, 52. En aquest sentit tan ample, de ‘dolent’ en general, roí o roín s'usa a tot el País Valencià.

En conclusió, si la majoria de parlants que utilitzen la paraula la diuen amb n final, si ja hem vist que no és necessàriament un castellanisme, si es diu des del segle XV i era usada en textos d'una qualitat literària ben alta i per gent cultivada, ¿per què no acceptar roín amb n final? ¡Feu bondat i no sigueu roïns!