dilluns, 14 de març del 2016

EN valencià i AMB català?

Arran d'unes declaracions de l'oncle del meu germà en què li deia que amb és català i que en valencià sempre s'ha dit en, vaig pensar que potser era l'hora d'escriure un article com este, que si bé no diu res de nou, crec que pot fer un poc de pedagogia al voltant de la nostra particular questione della lingua.

Efectivament, en quasi tot el valencià actual s'usa en amb els valors de companyia (vaig a la botiga en ell) i instrument (he tallat el pa en el gavinet/ganivet) però es pronuncia /em/ davant de labial (/p/, /b/, /f/, /v/, o /m/): vaig em vosaltres/vosatres/vosatros/vatros. Estos usos són molt antics i ja apareixen esporàdicament en textos del segle XV.

Portal de l'Almoina o del Palau
No obstant això, en la llengua escrita del valencià clàssic la preposició que es feia servir majoritàriament per expressar companyia o instrument era ab: sols cal llegir el Tirant de Martorell o les poesies d'Ausiàs March, que no són autors catalans sinó valencians. Esta preposició en contacte amb consonant nasal (/m/ o /n/) es pronunciava /am/. Un exemple són les inscripcions del portal romànic de la catedral de València, on hi ha escrits els noms dels fundadors mítics de la ciutat, set matrimonis lleidatans: en Pere am na Maria, sa muller; en Guillem am na Berenguera, sa muller; en Ramon am na Dolça, sa muller; en Francesc am na Ramona, sa muller; en Bernat am na Floreta, sa muller; en Bertran am na Berenguera, sa muller; i en Doménec am na Ramona, sa muller. Després esta pronúncia /am/ degué estendre's a tots els contextos consonàntics i podia esdevenir /an/ davant dental, mentre que /ab/ es reservà per a davant d'una vocal i més tard es convertí en un híbrid /amb/ que és la base de l'ortografia moderna.

En Bertran am na Berenguera, sa muller
Com que /am/ o /an/ és molt pareguda a /em/ o /en/ hi hagué des de ben antic en tota la llengua, no sols en valencià, una confusió de les preposicions ab/am(b)/an i em/en. A molts llocs de Catalunya i de les Balears solen dir en la llengua col·loquial penso/pens amb ells, en lloc de penso/pens en ells, com és correcte.

A més, al sud del Principat de Catalunya també es diu sempre en i no amb. A les Terres de l'Ebre es diu, com en valencià, vaig a la botiga en ell i he tallat el pa en un gavinet. A la Valldigna, subcomarca històrica dins de la Safor, i a la Marina Alta no diuen en sinó an: vaig a la botiga an ell i he tallat al pa an un gavinet. No cal dir que en totes les illes Balears i Pitiüses, a Andorra, a la Catalunya Nord i a l'Alguer (Itàlia), on no hi ha un sentiment nacional català majoritari, també usen amb (pronunciat /'ama/ en alguerés) i que, en tots els llocs on /am/ és viva, pot pronunciar-se /an/ davant de dental en una elocució ràpida: vaig an tu.

Per cert, el duo gavinet i ganivet tampoc separa «valencià» i «català»: gavinet no és ni de bon tros exclusiu del valencià, ja que en tot Catalunya, Andorra i el Rosselló també es diu. I ganivet no és «català» (de Catalunya) ja que a Alacant també es diu o a les Balears. Vegeu les pronúncies extretes del Diccionari Català-Valencià-Balear: gəniβέt, gəβinέt (pir-or., or.); gənivέt, gəvinέt (Camp de Tarr.); ganiβét (occ.); ganivét (Al.); gaβinét (occ., Val.); gavinét (Al.); gənivə́t, ginəvə́t (Mall., Ciutadella); ginəvέt (Maó); gənəvə́t (Eiv.). També podeu fer una mirada al mapa de l'Atles lingüístic del domini català.

En resum, dir que en és valencià i amb català és no respondre a la veritat perquè /am/, escrita ab, era una preposició ja usada en valencià antic; perquè en llocs de Catalunya també diuen en; perquè en molts llocs que no són Catalunya també es diu amb; i perquè la pronúncia /an/ davant dental és normal en tot el territori catalanòfon, incloses algunes comarques valencianes.

9 comentaris:

  1. A Tavernes de la Valldigna (València) diem "an". "Vaig a la botiga an ell" "He tallat pa an al gavinet" "Vaig an vosatros" ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que he escrit a l'article. Gràcies per deixar un comentari ;)

      Elimina
  2. Tot això està molt bé, però cal escriure i parlar en la llengua normalitzada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cal escriure-hi. A la parla hi han de tenir un lloc còmode els modismes
      dialectals.

      Elimina
    2. Hola, Rafael. Sens dubte no era la meua intenció dir que "tallar el pa en un gavinet" o "penso amb ell" hagen de formar part de l'estàndard formal. El fi de l'article era mostrar com aquells trets que alguns usen per diferenciar "valencià" de "català" no tenen trellat. Ho intentaré aclarir amb una traducció. Gràcies pel comentari.

      Elimina
    3. Xavier, si bé és de veres que en la llengua informal caben totes les formes vives no espanyolismes de la llengua, no és menys cert que les llengües amb una estandardització completa i per tant normalitzades tenen un registre informal que s'acosta cada vegada més a aquest estàndard. Gràcies pel comentari.

      Elimina
    4. Això té trellat quan la dita llengua normalitzada és raonable, no quan és un complet despropòsit, com són los casos del català i el valencià estàndars. I en qué em recolze per a sostindre semblant afirmació? En que:
      1.- De modo semblant a com ocorre en los estàndars americà i britànic de l'anglés, l'estàndar valencià ha de remetre's exclusivament a la parla majoritària del poble valencià (tant actual com antiga), màxime tenint en compte que, a diferència del català, lo valencià és, comparativament parlant, prou homogeni.
      Desgraciadament, no es seguix aquest precepte en l'estàndar valencià, on no només es menyspreen paraules com "mos", sino que aixina mateix, s'introduïxen catalanismes com "amb", paraules que mos desvalencianitzen fent que pergam la nostra identitat i cultura. Perque perdre la teua parla és perdre la teua cultura i identitat.
      2.- S'ha d'ajustar o bé a la pronunciació antiga o bé a la moderna, mai inventant-se res.
      Una volta més, tampoc es respecta aquest punt (ni tan sols en lo dialecte català), trencant-se la tradició escrita i oral de segles i segles en paraules com "nord", "sang" o "àrab" que tota la vida s'han escrit i pronunciat "nort", "sanc", i "àrap" (en alguns dialectes catalans se mingen la consonant final quan apareixen 2 consonants finals consecutives).
      3.- S'han d'el•liminar de la llengua literària tots los castellanismes, inclús los gramaticals, acceptant gradualment a nivell escrit (pero sols en lo registre col•loquial) castellanismes que, per molt que es faça, mai desapareixeran, com en valencià "antes", "después", "entonces", etc. Desgraciadament, ni una cosa ni l'altra es fan. I per a la meua sorpresa, lo català està plagat de castellanismes gramaticals dels quals ni són conscients els propis acadèmics. No comment...
      4.- S'han d'erradicar totes les paraules inventades pels acadèmics i recuperar les paraules que afortunadament l'actual normalització lingüística no ha segut capaç de fer desaparéixer. Per eixemple, paraules com "mode", "tipus", o "feixista" han de ser substituïdes per les que tota la vida s'han usat durant segles: "modo", "tipo" (que podria ser un castellanisme, encara que ningú ho sap en certea), "fascista" (lo català és una de les poques llengües del món que no respecta l'etimologia de la paraula, que prové del llatí "fascis", que no significa "feix", sino part d'un astral de l'antic imperi romà formada per un feix o conjunt de varetes unides a l'uníson. Òbviament no té traducció, pero els acadèmics se passaren d'espavilats...

      Elimina
  3. Lamente molt haver-t'ho de dir (perque compartisc parcialment la teua visió sobre la defensa de la llengua parlada majoritàriament pel poble valencià), pero LA TEUA LÍNIA DE RAONAMENT ÉS INCORRECTA i, a més a més, conté certes INCORRECCIONS FILOLÒGIQUES I HISTÒRIQUES, com en breu et posaré de manifest. Pero anem per parts...
    Primer de tot, i en relació al Valencià clàssic, sostens que "ab" en contacte en consonant nasal /m/ o /n/ es pronunciava /am/. Ara bé, això és rigorosamente fals, puix:
    1.- Te confirme que en tot lo "Tirant lo blanc" original no apareix cap "am", pero sí "ab".
    2.- Si no apareix en l'obra de Joanot Martorell, de veres creus que en la dels seus contemporanis valencians anava a ser la situació molt diferent?
    3.- En lo "diccionari del Català-Valencià-Balear" pots comprovar que totes les fonts en les quals apareix "am" en lloc de "ab" són catalanes, mai valencianes.
    4.- Totes elles són, ademés, modernes, mai antigues, a excepció d'una al 1374 segons "Miret Bech oques, I, 69". I casualment no s'ajusta a la teua regla segons la qual "ab" es transformava en "am" davant "m" o "n", doncs apareix en la frase: " Jo'm fix AM Vos".
    No obstant això, no descarte que fóra un error d'escriptura del propi autor del segle XIX-XX que documentà tal frase, cas en el qual tindries raó en la teua regla. Pero això no canviaria el fet de tractar-se d'una regla moderna i catalana, mai valenciana ni antiga.

    Desconeixent-ho, intentes justificar la dita regla mencionant a continuació que "am" apareix en una inscripció de la catedral de Valéncia, cometent l'error històric d'afirmar que els fundadors de la ciutat de Valéncia foren les 7 famílies lleidatanes allí esmentades. Pero la realitat és que la ciutat de Valéncia fon fundada pels romans al 138 ans de Crist (en lo nom de "Valentia Edetanorum").
    No obstant això, estic convençut de que t'has enganyat, puix probablement volies dir que la catedral de Valéncia fon començada a ser construïda per les famílies lleidatanes que esmentes. Ara bé, això és impossible perque:
    1.- La catedral de Valéncia ha tingut infinitat d'arquitectes, doncs tardà segles i segles en ser acabada, sent aquesta la raó per la qual posseïx diferents estils arquitectònics: des d'el gòtic de la seua estructura principal i interior, fins al romànic, barroc, neoclàssic i del renaixement de la resta de la Catedral. Degut a això, i puix que per a realitzar una inscripció en la part exterior de la catedral primerament l'has de vore acabada, cap dels seus primers arquitectes inicials escrigueren res, haguent segut els seus últims arquitectes (lleidatans de l'época moderna) els que realitzaren la dita inscripció, que no pot representar, llavors, cap parla antiga, sino, en tot cas, moderna.
    2.- Açò concorda en lo fet de que, d'acort en ço que he comentat línies més amunt, pareix que "am" és modern, no antic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. 3.- Si els últims arquitectes foren lleidatans, és comprensible que hagueren deixat la dita inscripció en la seua parla lleidatana en lloc de en la del poble valencià de l'época. De manera que molt probablement la dita inscripció no representa el valencià de cap época, la qual cosa encaixa a la perfecció en l'aparent inexistència d'escrits valencians antics i moderns en la forma "am".

      Tota la resta de la teua argumentació és desenrotllada en base a la falsetat de que en algun moment del passat existí en la parla del Regne de Valencià la preposició "am", no donant cap prova sòlida d'això. I com acabem de justificar adés, ço és rigorosament fals, puix no existix registre escrit nenguno que ho acredite. I sent aixina, qualsevol conclusió a la qual aplegues posteriorment resulta incorrecta indefectiblement.
      A modo de conclusió, i puix que rigorosament parlant no existix cap prova que demostre en certea que en algún moment del passat els valencians utilitzàrem en la nostra parla "am" o "amb" (prèviament a la catalanització de la nostra parla valenciana al segle XX), és rigorosament fals que "amb" siga o haja segut alguna volta una forma valenciana. En conseqüència, i en defensa de la nostra parla i identitat valencianes, la forma "amb" ha de ser erradicada completament de l'estàndar valencià, que de valencià no té absolutament res. És per ço que, com a valencià-parlant en esperit crític i coneixements sobre la nostra llengua, mai acceptaré una forma aliena a la nostra formosa parla valenciana...

      Per últim, m'agradaria demanar-te disculpes si en algun moment t'has sentit atacat personalment per la meua manera d'espondre els meus arguments, puix de cap manera era eixa la meu pretensió, obrint-me a que em contactes per correu electrònic per a intercanviar impressions, que a bon segur podran resultar enriquidores.

      Elimina