Què tenen en comú la beixamel, l'haixix, l'esquaix i el caixmir?

A primera vista sembla que no res, però si ens fixem en la pronúncia veurem que tots eixos mots els diem amb el fonema /ʃ/ que és el mateix que el que trobem en caixa, en l'anglés she o en el francés chéri. També tenen en comú que són estrangerismes.

No obstant això, mentre que molts valencianoparlants pronuncien el fonema /j/ (escrit i) en mots com caixa o calaix, ningú no el pronuncia en mots com beixamel: diem /beʃa'mɛl/ i no /bejʃa'mɛl/. També diem /es'kwaʃ/ i no /es'kwajʃ/.

En el Diccionari Normatiu Valencià (DNV), l'aplicació del qual ja vos podeu descarregar al mòbil, apareix que la pronúncia de beixamel ha de ser [bejʃa'mɛl] o la d'haixix [aj'ʃiʃ], supose que copiant erròniament el criteri de l'ÉsADir per a la pronúncia occidental d'haixix. Com que no hi estem d'acord, vam enviar una proposta de correcció que vos copiem ací baix.

La pronúncia més estesa és [eskwáʃ], no [eskwájʃ]. Caldria revisar la transcripció fonètica de tots els estrangerismes on no solen pronunciar la [j] ni tan sols els parlants que la pronuncien en mots com caixa. Les transcripcions a modificar serien les d'entrades com beixamel, caixmir o haixix. Es podrien acceptar totes dos pronúncies, la principal sense l'aproximant [o siga sense /j/] i la secundària amb ella. Tanmateix, considere que no guanyem res admetent una pronúncia que no reflectix ni l'ús àmpliament majoritari dels nostres parlants ni el dels de la llengua d'origen de l'estrangerisme. Per tant, el més assenyat fóra rebutjar la [j] en els mots indicats.

Lacreu, Josep; Manual de l'estàndard oral, València, PUV, 2006 (p. 46): "En mots adaptats d'altres idiomes, però, pot ser preferible llegir com a /ʃ/ el dígraf ix [...]. Tot i això, també és acceptable una pronúncia que, basant-se en l'ortografia, realitze la /i/ [sic]".

Beixamel: /beʃa'mɛl/ o /bəʃə'mɛl/

Els friquis de la llengua podeu continuar llegint. Si teniu vida social o un interés ferm però superficial pel valencià i la fonètica, pareu de llegir ací i aneu al resum.

Escrivim [sic] en el text de Lacreu perquè el suposat fonema d'esquaix s'escriuria /j/, no /i/. En el cas de la paraula caixmir tenim un fenomen interessant. Si prenem només el valencià que es parla de la Sénia al Segura, [ʒ] es un al·lòfon (no té capacitat distintiva entre paraules) del fonema /ʃ/. Sols apareix en contacte amb consonants sonores posteriors. Caixmir es pronuncia [kaʒ'miɾ] perquè el so [m], sonor, sonoritza el sord [ʃ] anterior i el transforma en [ʒ]. Passa el mateix amb ací venen peix molt fresc [a'siˌvenem'pejʒmol'fresk]. A la resta del català /ʒ/ sí que és un fonema perquè permet diferenciar /'ʒotə/ o /'ʒota/, escrit jota, de /'ʃotə/ o /'t͡ʃota/, escrit xota. En valencià no hi passa perquè diem /'d͡ʒota/ i /'t͡ʃota/ respectivament, amb africació. En el valencià central, anomenat popularment apitxat, a més a més, no es diferencia jota de xota, que es pronuncien igualment /'t͡ʃota/.

En resum, creiem que l'AVL hauria de modificar la pronúncia normativa de mots com haixix, esquaix, beixamel o caixmir, llevant-ne el so [j]. Caldria avisar-ne també els responsables de l'ÉsADir. També informarem l'AVL que quan intentem fer una busca avançada de paraules amb ix que provinguen de l'àrab, el francés o l'anglés no hi apareix cap resultat.

La poalada o botellada

Parlant amb un bon amic de quasi 27 anys de Tavernes de la Valldigna (la Safor), em va dir que faria poalada (pronunciat, com en tot el valencià, poalà). Vaig quedar una mica estranyat i li vaig preguntar què entenia ell quan pronunciava eixe mot. Em va contar que al seu poble la poalada era el tan conegut botellón i que és de veres que molt jóvens usen la paraula castellana, però que la primera i genuïna encara és ben viva en gent de la seua edat i més grans encara, per bé que la seua germana de 16 anys la coneix però en el seu rotle d'amigues sembla que ja no l'usen. Continua informant-me que la seua tia, ja en la cinquantena, també deia poalada. Tot ve del costum originari de fer la barreja de la beguda alcohòlica i el refresc dins d'un poal.

Com a jove i com a lingüista, sempre m'he preocupat pel fet que no hi haja reculls d'argot juvenil en la nostra llengua amb un abast general, això és, que comprenga totes les terres en què es parla. I que vinga algú a corregir-me: seria una grata sorpresa. És per això que quan vaig sentir l'explicació del meu company em va vindre un somriure, vaig cercar en internet i vaig vore que Miquel Boronat ja n'havia parlat en una de les seues fitxes. 

Feia anys que cercava una paraula ben nostra per al tan conegut botellón espanyol. Ni l'Optimot ni l'ésAdir em varen ajudar, atés que el segon recomana de no traduir-la. A la primeria dels meus estudis secundaris, pobre de mi, ho traduïa per botellot. I dic pobre de mi perquè el sufix espanyol -ón rarament es pot traduir com a -ot: sols ho podríem fer, i no sempre, quan -ón tinguera valor d'augmentatiu i no és este el cas. Ens ho mostra ben bé Gabriel Bibiloni, que al seu blog aposta per botellada, com quan tenim un desplegament o escampadissa de castanyes, castanyada, o de masclets, mascletada, totes dos amb ambient festiu, com la botellada o poalada dels jóvens.

Poalada a la revetla de Sant Joan
Font: www.lasprovincias.es

En les llengües que conec, com l'anglés, el francés o l'italià no hi han equivalents exactes perquè la poalada és una pràctica que no és gens hegemònica als països on parlen eixes llengües i, sovint, la ingesta massiva d'alcohol al carrer amb amics en un ambient festiu és vista com una acció reprovable. En anglés no hi ha un terme equivalent i han de recórrer a la perífrasi street binge drinking o, encara pitjor per la llargària, informal open-air drinking session. En francés diuen darrerament, des de 2009 segons informa el Wiktionnaire, apéro o apéritif géant per a referir-se al macrobotellón espanyol. Per al botellón ras i curt podríem pensar en apéritif o apéro, però això designa tant una beguda alcohòlica per a incitar l'apetit, com el moment de beure-la, encara que no implica ni reunió al carrer ni que siga en un ambient festiu, la qual cosa l'aproxima més a l'aperitiu o vermutet de les nostres terres i l'allunya de la poalada. Noteu que al País Valencià, no sé si en altres terres, fer-se un vermutet no necessàriament implica que la beguda alcohòlica siga vermut sinó que pot ser qualsevol altra. També existix en la llengua francesa el terme beuverie, jutjat com a literari sobretot a l'Illa de França, la zona de París, però comú per exemple a Picardia. Segons el Dictionnaire historique de la langue française vol dir reunió en què hom beu alcohol amb excés, orgia de beguda. Per tant, podem dir que s'arramba a l'anglés binge o drinking session, amb la qual cosa tampoc inclou el caràcter festiu i social al carrer. En italià, directament, no hi ha cap mot que s'hi acoste.

També en el món de la mamel·la, mamàndia o mamarra tenim la unitat fraseològica fer-se'n una, que en castellà seria tomarse algo, normalment traduït de mala manera prendre's algo, que algú vol endreçar amb prendre alguna cosa, un espanyolisme morfosintàcticament més nostre però també innecessari. En francés en diuen boire un coup, beure un colp, que ens fa recordar per la forma, no pel significat, el colpet valencià, chupito espanyol, que el Termcat seguix traduint amb l'espardenyada xopet, rebutjant no sols el colpet, sinó també el didalet o el gotet, que és com diu ma iaia que s'anomenava el tan conegut shot anglés en la seua època. 

Tornant al tema central, poalada o botellada haurien de ser els termes que traduïsquen el botellón, al meu parer. També seria possible, galledada o ampollada, però compte: per què tant el DIEC com el DCVB donen com a prioritàries galleda o ampolla sobre poal o botella quan les darreres són més generals? I dic més generals perquè el mateix DCVB ens informa que tenen un abast territorial més ampli que les altres. De fet, si fem una cerca a Google, veiem com el poal venç la galleda.

Tanmateix, el binomi botella-ampolla, això són figues d'un altre paner. L'ampolla s'escriu més que la botella, com ens diu el cercador de les ulleres, però veiem que ampolla era originalment una "botella de vidre, de ventre rodó i ample, i de coll estret", segons el DCVB, això és, un hipònim de botella. Sols en part de la Catalunya oriental l'ampolla prengué el sentit de botella en general. Trobe, i pense que no m'enganye, que l'ostracisme de la botella és degut a la por de copiar el castellà. I eixa por no ens fa vore que en francés també en tenen, de bouteille, o en italià, de bottiglia, totes dos usades com a hiperònims. Que en prenguen nota els que vetlen per l'estandardització de la llengua.

Moltes gràcies a Albert, Max, Enguerrand i Renato per la informació en valencià, anglés, francés i italià respectivament. 

Josep anà per aigua a una font qui stava aquí prop

En este dia de Sant Esteve, que mon iaio no sap per què collons no és festiu si en la seua joventut sempre ho ha sigut, reprenc algun passatge del Vita Christi de sor Isabel de Villena arran d'un article aparegut al Levante amb el títol de "Lo bou e lo ase adoraren...". Cal dir-ne que la transcripció dels passatges originals en valencià del Vita Christi són una mica roïns. Hi podem trobar algun error còmic i tot. Mentres que l'original de l'autora diu "sant Miquel e los altres prínceps prengueren lo Senyor prestament perquè no caigués en terra", l'autor de l'article transcriu "sanct Miquel e los altres Prínceps (Rafael y Gabriel) prengueren lo Senyor prestament per a que no cagués en terra". Els valencians sempre tan escatològics, maedeusinyor.

La cosa és que llegint els clàssics amb una òptica de lingüista podem trobar coses ben interessants relatives a la normativa actual de la nostra llengua. Diu la narradora al capítol 64 sobre el divendres anterior a la naixença de Jesús, que va ser diumenge, Dominicus [dies], en llatí dia del Senyor: 

E reposada la senyora [Maria] en aquell pobríssim lloc, Josep anà per aigua a una font qui stava aquí prop e ab unes poques de panses e pa soparen los dos, que de tot lo dia no havien menjat.

Font de la plaça de la Mare de Déu de València

Com veieu, hem marcat dos coses: la construcció anar per + grup nominal o equivalent i el verb estar amb sentit locatiu. Si cerquem la traducció de la construcció espanyola ir a por en l'Optimot ens eixirà el següent: 

a² [con el artículo el se contrae en al] prep

25 a por a comprar; a cercar; a buscar. Ir a por pan, anar a comprar pa. 

El diccionari del Salt ens proposa esta traducció:

a [ pl. aes o as ] f.

 18. a por a comprar (o a buscar , o a arreplegar ). Tengo que ir a por el niño. ® He d'anar a buscar el xiquet.

 O siga, que els correctors ens marcarien com a inacceptables les construccions anar per pa o He d'anar pel xiquet quan veiem que ja en el segle XV Isabel de Villena deia Josep anà per aigua a una font. Recomanació del qui escriu este línies: useu tant anar a comprar pa com anar per pa, perquè totes dos són ben nostres.

El segon aspecte que m'agradaria comentar breument és l'estar amb sentit locatiu. Primer una xicoteta introducció per als no filòlegs. Els verbs ser o estar poden tindre tres valors: o auxiliar o copulatiu o locatiu. Ser o estar són auxiliars quan formen la passiva o quan afigen un matís aspectual a un verb, respectivament. Quan afegim estar a un verb en gerundi li donem un matís de duració. Per exemple, en estava menjant veiem l'acció de menjar des d'una perspectiva de durada interna, com amb una càmera. Per això podem dir estava menjant quan em caigué el sostre damunt. Amb la càmera veiem la durada de l'acció de menjar i dins d'eixa durada va ocórrer un fet, que va caure el sostre. En la llengua actual ser + participi d'un verb transitiu (fou construït) forma la passiva, però en el valencià antic i en el mallorquí dels grans de les zones rurals (encara que cada vegada menys) el verb ser + participi d'alguns verbs intransitius (és anat) servia per a formar l'actual indefinit amb haver (he anat). Així en el segle XIV o XV Bernat Metge podia haver dit "El príncep és anat a la seua cambra" com el francés "Le prince est allé à sa chambre" o l'italià "Il principe è andato alla sua camera". Hui diríem "El príncep ha anat a la seua cambra" amb la perífrasi amb haver, o pitjor "El príncep ha anat a la seua habitació", amb el castellanisme acceptat habitació amb el sentit de cambra.

Ser o estar són copulatius quan no tenen significat per ells mateixos i l'únic que fan és ser una còpula (unió) entre un subjecte i un estat o qualitat que vullguem dir d'ell, la qual cosa anomenem predicat no verbal. Per exemple, en Cèlia és de València o Josep estava enfadat els verbs només ens servixen per a indicar que a valenciania de Cèlia és una qualitat pròpia d'ella en el moment present o que la ira de Josep era momentània en un temps abans de la creació del missatge, però no tenen significat ple per ells mateixos ja que només indiquen amb els morfemes el temps de l'enunciació i, a vegades, si el predicat no verbal és una qualitat o un estat transitori. Com que no són verbs plens en àrab diuen Cèlia min Balansiyya, literalment Cèlia de València, llevant el verb ser. També es comporta de la mateixa manera l'hebreu, llengua semítica com l'àrab, i parcialment el grec clàssic i el llatí, que llevaven la còpula quan es sobreentenia. Així tenim la sentència llatina Homo homini lupus on falta el verb est.

Per últim, els verbs ser o estar són locatius quan volen dir trobar-se situat i van acompanyats d'un complement que indica el lloc de la situació. Per exemple són locatius els verbs ser i estar en les frases següents: La pilota està damunt de la cadira o El pollastre és dins de la cassola. També sol considerar-se com a locatiu el verb estar quan vol dir viure, residir o treballar en un lloc. En este cas també pot conjugar-se pronominalment. Per tant són locatius els següents usos d'estar: Mon germà ha estat/s'ha estat en l'hotel Ritz de París (ha residit en eixe hotel) o  Cristina està/s'està al carrer de Benicarló (viu o treballa en eixe carrer). La normativa accepta el verb estar locatiu quan vol dir viure, residir o treballar o quan volem emfasitzar que ha sigut durant un temps determinat, per tant quan va amb una designació temporal com en He estat tota la vesprada en el despatx o Varen estar dos setmanes pel desert. Tanmateix, el verb estar locatiu no s'accepta en la normativa actual quan no hi ha determinació de temps o quan no vol dir viure, residir o treballar. Així, es suposa que hauríem d'usar en eixos casos ser i no estar. Sentireu: "No s'ha de dir La pilota està damunt de la cadira sinó La pilota és damunt de la cadira".

Vita Christi a cura de Vicent J. Escartí

Doncs bé, podem vore que en la llengua antiga, la del Tirant, la del Vita Christi o la del Blanquerna de Llull podem trobar indistintament els verbs ser o estar locatius sense indicació temporal: "una font qui stava aquí prop" (VC) o "Los meus ulls són vergonyosos d'estar davant la vostra presència" (Blanquerna) enfront de "Les condicions totes que Evast desijava en sa muller eren en Aloma" (Blanquerna) o "Los altres senyors que allí eren" (Tirant). Per tot açò podem dir que l'ús del verb estar amb sentit purament locatiu sense designacions temporals és plenament genuí i no un espanyolisme. Això vol dir que des d'un estàndard valencià i sobretot en contextos escolars o d'un formalisme no massa elevat, i en els mitjans de comunicació no caldria susbstituir l'estar pel ser locatiu. Podem dir, doncs, estic en el poble o la pilota està damunt de la cadira en lloc de sóc en el poble o la pilota és damunt de la cadira. Ara bé, seria recomanable que explicàrem que el verb ser també s'utilitza amb este sentit en moltes contornades on es parla la nostra llengua i que el valencià antic en feia ús sovint. 

Dit açò, sobre els usos de ser i estar em sembla que podria ser molt més productiu ensenyar una construcció genuïna que s'està perdent i és que en valencià diem ser mort/viu i no estar mort/viu, que és un castellanisme. En la llengua tradicional amb sentit copulatiu també s'utilitzaven els estats civils amb el verb ser (ser casat/fadrí/viudo), encara que alguns estudiosos diuen que l'ús cada vegada més normal amb estar (estar casat/fadrí/viudo) respon més a una concepció cultural actual de l'estat civil com una cosa transitòria més prompte que fixa, d'ací el canvi de ser a estar.

Una vil hosta, / ROÍN, disposta / a puteria

Responent en un fòrum a algú que em va dir que roín acabat amb n no podia acceptar-se perquè era un castellanisme i perquè en català les paraules agudes no portaven esta consonant final li vaig respondre açò.

Primer de tot m'agradaria dir que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua encara no té diccionari normatiu, per la qual cosa dir si allò és normatiu i allò altre no encara no té massa sentit. Tanmateix, el diccionari del programa Salt es considera que és el que es seguix de manera oficial al País Valencià per la Generalitat. Segons este diccionari, la variant preferida és roín, que pot tindre un femení roïna o considerar-se invariable (masculí i femení roín).

Pel que fa a la n final, hi han alguns mots aguts en català que tenen esta terminació com món o pregon i no per això són considerats castellanismes. En valencià, a banda de roín també solem dir amb n final xicon. A més pense que si la majoria de parlants que utilitzen roín/roí o xicon/xicó ho diuen amb n, la solució normativa general (i la valenciana per descomptat) hauria de ser esta i no la que no en porta. Tampoc és massa fiable l'etimologia, primer perquè no és una ciència exacta i hi han paraules l'ètim de les quals no coneixem amb certesa, com passa amb roín. No hem de fiar-nos de l'etimologia: ja ho va dir Fabra quan per exemple fixà que l'ortografia de b i v es faria d'acord amb els parlars que les diferencien, no de l'etimologia ja que buit (que no és ple) per etimologia s'hauria d'escriure vuit, però els parlars que diferencien b i v pronuncien buit.

Una vil hosta, roín, disposta a puteria

I per acabar d'arredonir-ho diré que roín amb n final ja s'usava en el s. XV per autors tan poc coneguts com Joanot Martorell (Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86) o Jaume Roig (Una vil hosta, royn, disposta a puteria, Spill 3284). Resulta curiós que un canonge barceloní de la segona mitat del segle XV com Jeroni Pau tatxara d'incorrecta la variació en el gènere i promoguera la invariabilitat de l'adjectiu amb n final (Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216). Ací vos deixe la font d'on he tret els exemples. Només cal cercar roín al Diccionari Català-Valencià-Balear.

ROÍ o ROÍN, -ÏNA (o -ÍN) adj.

2. Dolent, que no és bo (en sentit material o moral); cast. malo. Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216. Veureu les estranyes e roines viandes, Llull Blanq. 6. Una vil hosta, royn, disposta a puteria, Spill 3284. Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86. Deueu tenir rohín luquet, Somni J. Joan 262. O és de la metcha roín lo cotó, Proc. Olives 440. La major part dels dits caualls esser molt ruhins, doc. a. 1576 (BSAL, vii, 48). Ruhín bugada se ha fet, Pou Thes. Puer. 152. Guarda-los bé de tentacions indignes, de pensaments rohins, Llorente Versos, i, 167. Ell ha estat roí sempre, Casp Proses 105. Propi dels darrers dies de l'hivern que són els més roïns, Valor Rond. ii, 52. En aquest sentit tan ample, de ‘dolent’ en general, roí o roín s'usa a tot el País Valencià.

En conclusió, si la majoria de parlants que utilitzen la paraula la diuen amb n final, si ja hem vist que no és necessàriament un castellanisme, si es diu des del segle XV i era usada en textos d'una qualitat literària ben alta i per gent cultivada, ¿per què no acceptar roín amb n final? ¡Feu bondat i no sigueu roïns!

Comença a caminar

Comence hui, amb molta il·lusió, este blog que pretén ser una eixida a les meues dèries, maquinacions i quimeres filològiques. Ja feia temps que el volia obrir, però no m'hi atrevia. L'inici del màster en Educació Secundària i la importància de les TIC-TAC que se'n desprén m'hi ha encoratjat. Fet i fet, el que trobareu ací a partir d'ara seran disquisicions lingüístiques sobre temes varis com etimologia, fonologia / fonètica, normativa del valencià-català, llengües romàniques, llengües en general, lèxic en perill d'extinció, sintaxi viva en la llengua més genuïna però que es perd a poc a poc en boca dels jóvens, morfologia i alguna eixida de to que se'm puga ocórrer com política, temàtica LGTB, educació, literatura o sexualitat, malgrat que este no és l'objectiu.

Entrem doncs en matèria. Més d'un i més de dos poden haver-se preguntat què és això de fricor. Certament jo creia ser inventor d'un neologisme però sempre n'hi han, de més espavilats. Vaig pensar que si agarrava l'adjectiu friqui i hi afegia el sufix -or, m'eixiria un nom derivat d'un adjectiu. El sufix -or és un d'estos sufixos que ens ho permeten. De fort traem fortor. De fred, fredor. De trist, tristor. També hi ha un altre sufix que ens permet crear noms a partir d'adjectius: -esa, i la seua variant -ea. La variant principal amb es sonora (ja vos parlaré algun dia del nom de les lletres), ço és, [z], és pròpia de tot el domini lingüístic excepte del País Valencià, on s'empra en la llengua parlada, i no prou en l'escrita, la variant sense es, o siga, -ea. Així ma iaia sol dir-me "Ai, xiquet, la vellea, que mala és!" o també hi ha una parèmia que diu "A la vellea, el dimoni, sabater" i que es sol pronunciar quan una persona vella es disposa a fer alguna cosa que és més pròpia de jóvens (en castellà se'n diu "A la vejez, viruela"). I dic que la variant amb -ea no s'empra prou en l'escrit perquè és una variant que data ja de Ramon Llull (s.XIII) i per tant és clàssica i la tindríem d'emprar sobretot en aquells textos que estiguen menys encotillats per les convencions de l'estàndard i la uniformització morfològica.

A la vellea, el dimoni, sabater

 Reprenent el fil: tots sabeu què és friqui. Doncs fricor seria la qualitat del friqui. Com que sóc friqui, tinc fricor dins meu, però molta! I quan m'inventí el neologisme i el vaig ficar en Google, em vaig adonar que no era tan neo. N'hi has, coca! Llevant algunes pàgines d'una empresa de Cornellà d'aires condicionats que es diu Fricor, la fricor derivada de friqui se'ns queda en 182 pàgines. Amb tot, la meua sorpresa fon encara major quan viu que el meu neologisme no sols l'utilitzàvem al País Valencià sinó que fins i tot hi han parlants de català oriental que l'utilitzen. No vos ho havia dit però el sufix -or és molt més viu en València que en altres llocs, d'ací la meua sorpresa. A més a més, fricor l'ha utilitzat un company bloguer que no conec en persona però que té un blog d'allò més maco i prou conegut dins del món del rotllo (una locució prepositiva amb què podríem fer una tesi doctoral). Només espere que estengueu la vostra fricor per tot arreu i també, sobretot, esta parauleta nostra que d'ací a poc ja no serà tan nostra per esdevindre popular.